UN BUFÓ QUE SE’N RIU DE LA CENSURA
Avui costa de creure, atès no tan sols el tarannà més
permissiu dels nostres temps sinó pel fet que l’èxit
d’aquesta òpera arreu en fa una experiència habitual
–potser, ara i aquí ja no tant- i ningú no es planteja
la seva eventual immoralitat. Allò cert, però, és que
quan l’obra era al teler, la censura de l’època va causar
no pocs problemes a llibretista i compositor.
Ja s’ho veia venir Salvatore Cammarano, el primer poeta a qui Verdi
proposà l’argument. “Ja he llegit Le roi s’amuse
–li digué- : I la censura?”. El llibret, finalment seria
confiat a Francesco Maria Piave, que d’acord amb el compositor decidí
posar-li com a títol La maledizione di Vallier, reduït poc després
a La maledizione. Les autoritats austríaques que governaven Venècia,
lloc previst per a l’estrena, però, no van tardar a fer-se
sentir: aquell argument no seria aprovat. Entre algunes de les pintoresques
raons al•legades hi figurava la de que es presentava un rei com a
personatge negatiu, el fet que la dolenteria acabés triomfant i que
el sac de l’última escena era un detall lleig i de mal gust.
Verdi Piave acabaren aconseguint que les autoritats aprovessin un nou títol,
Il Duca di Vendôme, amb algunes modificacions suplementàries
que, però, mantenien l’escena del sac. Els noms i les dignitats
dels personatges van ser canviats i amb el nom definitiu de Rigoletto l’òpera
pogué estrenar-se al cap i a la fi.
Encara quedaven algunes seqüeles de l’enrenou. A Bèrgam,
en una funció dirigida per Emanuele Muzio, deixeble del compositor,
l’espectacle s’hagué d’aturar després del
segon acte davant l’hostilitat del públic i ja no tornà
a representar-s’hi aquella temporada.
Al regne de Nàpols i als Estats Pontificis l’òpera es
representà amb títols tan curiosos com Lionello, Viscardello
o Clara di Perth. De la maledicció, que de bell antuvi Verdi volia
com a clau de volta de l’obra, ja ni se’n parlava. Al títol
al menys, car al text i a la música seguia ben present. Per que fa
al sac, encara podia llegir-se en un “Dictionnaire des Opéras”
de les darreries del segle XIX que l’obra no podria ser mai acceptada
per un públic francès amb un recurs escènic tan poc
edificant.
De les verdes prades de l’eternitat estant, Rigoletto, el bufó,
ja se’n pot ben riure de tots aquells entrebancs, tot fent justícia
al seu ofici de burleta i al seu propi nom -Rigoletto té una identificació
semàntica més adient que la del Triboulet inicial-: Avui ja
ningú no cau en aquestes cabòries i el protagonista del capolavoro
verdià pot seguir maleint i burxant dins dels sacs sense que ningú
no hi tingui res a dir.
Giuseppe
Verdi (1813-1901).