Jacinto
Guerrero
(1895-1951)
Sarsuela en dos actes, estrenada el 14 de març de 1930 al Teatro
Calderón de Madrid. Llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández
Shaw.
L’acció es desenvolupa en una casa de llauradors benestants.
Criats, mossos i pastors celebren l’onomàstica de l’amo.
Juan Pedro, mosso que es distingeix per la seva laboriositat i honradesa,
canta una cobla dirigida a Catalina, criada de la casa. El tema de conversa
és ara Don Generoso, foll perquè va perdre el seu fill, que
apareix al front d’un exèrcit carlista integrat per tots els
nens del pobla. Sagrario, mestressa de la casa, defensa al pobre vell. Juan
Pedro està alegre perquè l’endemà comença
la sembra. La seva cançó ho deixa clar: «Cuando siembro
voy cantando porque pienso que al cantar, con el trigo voy sembrando mis
amores al azar.»
Sagrario s’assabenta per Catalina que Juan Pedro la festeja: «Con
Juan Pedro mejor que con otro. que es un hombre formal. hacendoso, despierto.
leal, fino en la palabra... y guapo de verdad».Ho aprova la mestressa
però ordena que Juan Pedro surti aquell mateix dia de la casa doncs
«no está bien mirao en el pueblo que dos novios duerman en
la misma casa». Comunica al mosso la seva decisió que marxi,
però abans li pregunta sobre com expliquen els homes l’amor.
Ella no ha estat mai promesa.Te fama d’orgullosa i cap home no se
li apropa. Juan Pedro comença a explicar-se i aviat Sagrario uneix
la seva passió continguda a la d’ell: «No sé qué
penas me están matando. ¡Parecen fogaradas de celos!»
Ella descobreix aviat els seus sentiments però Juan Pedro no ha entès
que les paraules amoroses de Sagrario li anaven adreçades i, en una
trobada amb Catalina li demana una resposta afirmativa al seu amor. La criada
que ha sentit el duet de Sagrario i Juan Pedro, ha intuït l’impuls
de la seva mestressa i contesta a Juan Pedro amb una negativa. Com que no
hi haurà nuviatge, no cal que el mosso marxi de la casa i quant tot-hom
espera que Sagrario li demani a Juan Pedro que es quedi, la mestressa insisteix
que marxi.
Juan Pedro i un grup de mossos surten a rondar les mosses. Tots creuen que
Juan Pedro se'n va a cantar a Catalina, però ell diu que és
a Sagrario a qui vol dedicar la cobla. Arriben a la casa, on estan pelant
la rosa del safrà, i cada home ajuda a la dona que pretén.
La mestressa Sagrario treballa sense ajut, i Juan Pedro, amb intenció,
canta la seva cançó: «Pero si una mocita no tiene amante,
natural es que alguno venga a ayudarle.» Sagrario s’ofèn
i ell creu ser menyspreat per la seva humil condició: «Que
culpa tiene el tomillo de haber nacido tan bajo.» Juan Pedro se’n
va, i Sagrario nerviosa deixa la feina..
Juan Pedro surt del poble però torna a donar el condol a Carracuca
que ha enviudat. Expressa a Custodia, dona del poble componedora, que ha
comprès lo impossible de la seva intenció amb la mestressa.
Vol establir-se i casar-se amb una noia del poble. Apareix Catalina i ell
torna a declarar-li el seu amor però surt la mestressa. Ell la saluda
respectuosament però Sagrario li diu que la cridi pel seu nom perquè
ja no és la seva mestressa.Juan Pedro li descobreix els seus sentiments
i ella, no pot contenir els seus impulsos i li diu que ella també
l’estima però que les diferències de classe els separen.
Amb ràbia li diu que marxi. «Cásate con otra, si quieres:
pero que no la vea yo... porque me da una pena de morirme.»
Juan Pedro ha decidit definitivament marxar del pobla, però Custodia
li proposa un pla que farà
possible el casament de la mestressa i el mosso. Només és
necessari que fingeixi ser el fill perdut de Don Generoso. Juan Pedro s’hi
resisteix però Custodia li fa veure que amb l’arranjament no
hi ha res dolent i servirà per fer la seva felicitat, la de Sagrario
i la de Don Generoso.
Efectivament, el vell foll rep a Juan Pedro amb els braços oberts,
i Sagrario que sap la veritat, diu que el seu orgull en te prou amb el fet
que els altres s'ho creguin. Benvinguda la estratagema que permet a la fi,
la boda de la mestressa i del mosso.