Jacinto
Guerrero
(1895-1951)
Sarsuela en dos actes, estrenada el 14 de març de 1930 al Teatro
Calderón de Madrid. Llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández
Shaw.
La rosa del azafrán és una sarsuela en dos actes, llibret
de Federico Romero y Guillermo Fernández Shaw i música de
Jacinto Guerrero, estrenada al Teatro Calderón de Madrid, el 14 de
març de 1930.
Guerrero fou un prolífic autor de sarsueles, sent la que estem comentant
una de les tres més populars del compositor. Les altres dues són:
Los gavilanes (1924) i El huésped del sevillano (1926).
El llibret, com en totes les sarsueles, alterna parts cantades i parts parlades
i malgrat el tema clàssic que tracta, és un text que manté
l’actualitat ja que se´l considera un llibret especialment ben
fet en el camp de la sarsuela. És una història d’amor,
situada a La Mancha, entre personatges de diferents classes socials: Sagrario,
la senyora de la finca, i Juan Pedro, un simple masover. Després
de diferents peripècies i del temps que passa, no cal dir que tot
acaba bé i els dos enamorats es casen. Tot embolicat per un esclat
de melodies amb encant, d’aquelles que, en sortir de la representació,
es recorden. Algunes d’elles formen part de les pàgines més
famoses de la sarsuela en general.
Finalment, farem esment al títol: què hi té a veure
aquesta rosa (la flor) del safrà, la famosa espècia que s’utilitza
per condimentar i tenyir de groc i que és tan cara, amb aquesta sarsuela?.
Doncs bé, resulta que a la finca de Sagrario, la protagonista, es
conrea el safrà i, en una escena de l’acte primer, apareixen
les pageses pelant les esmentades flors. Sagrario canta La rosa del azagrán
es una flor arrogante. Segueix una escena en que aquesta rebutja Juan Pedro,
per orgull, i aquest se’n va també fent referència a
la flor del títol: Tan fràgil és el amor como esta
flor peregrina. Aquesta que, diu Juan Pedro, “... brota al salir el
sol y muere al caer la tarde”, acaba simbolitzant la fragilitat de
l’amor. Al final, afortunadament, aquest es converteix en quelcom
més sòlid que la bonica, però feble, rosa del safrà.
Jordi Torrents