Amics de l'Òpera de Sabadell

TEMPORADA 2010-2011

LES CONTES D'HOFFMANN

Jacques Offenbach (1819-1880).

Òpera en un pròleg, tres actes i un epílog.

(Sobretitulada).

Text de Jules Barbier basat en episodis d'algunes narracions Hoffmann.

Estrenada a l'Opéra-Comique de París, el 10 de febrer de 1881.

LES CONTES D’HOFFMANN

L’escena té lloc a diferents ciutats, a començaments del segle XIX.

PRÒLEG

Nüremberg – La taverna de Mestre Luther

La taverna és plena de gent que canta i beu. Lindorf, conseller municipal, persegueix una cita amb Stella, cantant d’òpera, i per això suborna el criat d’aquesta perquè li dongui una carta que, juntament amb la clau del seu camerí, l’artista ha dirigit al poeta Hoffmann, el seu enamorat. Lindorf, amb la seva diabòlica astúcia sap que triomfarà fàcilment sobre el poeta (Dans les rôles d’amoureux langoureux).
Un grup d’estudiants reclamen beguda amb gran cridòria (Drig! drig! drig! maître Luther!). Els estudiants brinden per Stella i just quan pregunten per Hoffmann aquest apareix, seguit pel seu amic Nicklausse.
A petició dels estudiants, Hoffmann canta un ària còmica sobre Kleinzach, un ésser deforme (Il était une fois à la cour d’Eisenach). El poeta, però, comença a divagar sobre l’amor. Tothom sospita que Hoffmann està, un cop més, enamorat. De sobte veu Lindorf, el seu gran enemic, amb qui intercanvia uns quants insults. La vista del regidor el fa pensar en les forces del mal que sempre s’han interposat en el seu camí.
I, de la mà dels seus records, Hoffmann es disposa a explicar la història dels seus tres amors (Le nom de la première était Olympia!).

ACTE PRIMER – OLYMPIA

París – La casa d’Spalanzani

Spalanzani, un físic mig boig, parla de la seva última creació: una nina mecànica anomenada Olympia, a qui tracta de filla. Arriba Hoffmann, que és alumne d’Spalanzani. El nostre heroi està enamorat d’Olympia, a qui pren per una persona de veritat. L’acompanya Nicklausse que, personificació del sentit comú, intenta fer raonar Hoffmann: com pot estar bojament enamorat d’algú amb qui mai ha parlat, que ha vist només un parell de vegades i de qui, en realitat, no en sap res? (Voyez-la sous son éventail).
Arriba Coppélius, carregat d’instruments òptics (C’est moi, Coppélius!). Hoffmann es mostra molest per la irrupció del personatge, però aquest, a base d’insistència, aconsegueix vendre-li unes ulleres màgiques a través de les quals, Olympia es veu encara més meravellosa (J’ai des yeux, de vrais yeux). Quan Spalanzani torna, Coppélius li reclama la seva part dels beneficis que obtingui amb la nina, ja que ell n’ha suministrat els ulls. Spalanzani, a canvi que renunciï a qualsevol dret sobre Olympia, li lliura una lletra de canvi de 500 ducats contra el banc del jueu Elias, que ha fet fallida.
Arriben els convidats a la festa que Spalanzani ha organitzat per presentar la seva “filla” en societat (Non, aucun hôtre vraiment). Apareix Olympia i tothom en queda admirat. Spalanzani anuncia que la seva “filla” cantarà una cançó acompanyada per l’arpa (Les oiseaux dans la charmille). A mitja cançó se li acaba la corda i el criat Cochénille ha de córrer a donar-n’hi. És l’única manera que Olympia té d’acabar l’ària.
Hoffmann es queda sol amb Olympia i li fa la cort, bocabadat. De sobte, la nina fa un moviment brusc i marxa, deixant Hoffmann perplex. Nicklausse, un cop més, el vol fer entrar en raó, però és en va.
Comença el ball (Voici les valseurs!). Hoffmann balla amb Olympia, que cada cop està més descontrolada, tant que finalment Hoffmann és violentament llançat sobre un sofà.
Mentrestant, torna Coppélius, furiós perquè Spalanzani l’ha volgut estafar. La seva venjança consisteix en destroçar Olympia. Enmig dels violents insults que intercanvien Spalanzani i Coppélius i de la hilaritat general, Hoffmann finalment es dóna compte de que estava enamorat d’un autòmata.

ACTE SEGON – ANTONIA

Múnich – La casa de Crespel

Antonia, la filla de Crespel, asseguda al clavicèmbal, canta una trista cançó que li recorda el seu enamorat, Hoffmann (Elle a fui, la tourterelle…). Entra el pare i renya Antonia: li havia promès no tornar a cantar. Cantar no pot fer més que agreujar la seva malaltia i portar-la a la mort (Malheureuse enfant). Crespel, inquiet, ordena el criat Frantz que no deixi entrar ningú. Aquest, però, després de cantar una ària còmica (Jour et nuit je me mets en quatre), deixa entrar Hoffmann i Nicklausse. Com que és sord, no ha entès les ordres que li han donat.
Hoffmann comença a cantar la cançó d’amor que solia cantar amb Antonia (C’est une chanson d’amour). Tan aviat aquesta el sent, entra en escena. Tots dos festegen i intercanvien promeses d’amor, tot cantant la cançó. Al final, Antonia defalleix i, sentint tornar el pare, se’n va a la seva habitació, mentre Hoffmann s’amaga.
Frantz anuncia la visita del Doctor Miracle, que entra contra la voluntat de Crespel. Miracle ja havia fet de metge de la seva dona, amb resultats nefastos, i no vol que ara tracti la seva filla. Mitjançant màgia, diagnostica Antonia i li prescriu el remei, al temps que la fa cantar. Crespel, fora de si, aconsegueix finalmente fer fora el metge. Antonia promet un cop més que no tornarà a cantar.
Hoffmann se’n va tot demanant a Antonia que no torni a cantar, cosa que la noia promet. Un cop queda sola, apareix sobtadament el Doctor Miracle, el qual comença a temptar-la amb un brillant futur gràcies al cant (Tu ne chanteras plus?). Antonia, totalment confosa, no sap què fer. El retrat de la seva mare pren vida i li aconsella que canti. Antonia canta, acompanyada pel frenètic violí del Doctor, fins que cau extenuada i moribunda. Miracle desapareix.
De seguida arriba Crespel. També Hoffmann i Nicklausse. Hoffmann és assenyalat per Crespel com a culpable de que Antonia s’estigui morint. Hoffmann reacciona demanant un metge. Miracle torna de sobte. És massa tard: Antonia és morta.

ACTE TERCER – GIULIETTA

Venècia – Un palau al Gran Canal

Sobre una góndola, Nicklausse, acompanyat per la cortesana Giulietta, canta una barcarola tot celebrant les joies de l’amor (Belle nuit, ô nuit d’amour). Hoffmann, que es troba entre els convidats a la festa que té lloc en el palau, respon amb un brindis on fa un elogi de la beguda devant l’amor (Amis, l’amour tendre et rêveur, erreur!)
Arriba Schlémil, l’amant de Giulietta, el qual es mostra gelós de Hoffmann. El poeta, efectivament, està enamorat de la cortesana. Nicklausse, com sempre, intenta fer-li veure les coses perquè no faci bogeries. Però, com sempre, Hoffmann no en fa cas.
Arriba Dapertutto, un bruixot maligne que té sotmesa a Giulietta a la seva voluntat. Gràcies a ella ja ha aconseguit l’ànima de Schlémil, simbolitzada en la seva imatge en el mirall. Ara vol la de Hoffmann. Per tal de convèncer Giulietta porta un gran diamant amb el qual subornar-la (Scintille, diamant).
Giulietta fa el seu paper i fa creure Hoffmann que està enamorada d’ell. Com a penyora d’amor li demana la seva imatge en el mirall. Hoffmann accedeix. Mentrestant, Schlémil està cada cop més gelós.
Els aconteixements es precipiten: Hoffmann se’n dóna compte, horroritzat, que ha perdut el reflex en el mirall. Nicklausse intenta que marxin de seguida, però el poeta no és capaç de prendre una decisió. Mentre la gent marxa amb les góndoles, i se sent de fons la música de la barcarola, Hoffmann demana a Schlémil la clau de l’estança de Giulietta. Quan aquest es nega, es baten en duel. Schlémil és ferit i mor. Hoffmann agafa la clau i corre cap a Giulietta. Aquesta, però, no hi és.
Giulietta, dalt d’una góndola, se’n va amb el seu criat Pitichinaccio. Finalment, Hoffmann se’n dóna compte de la infàmia de la cortesana i deixa que Nicklausse se l’endugui.

EPÍLEG

Nüremberg – La taverna de Mestre Luther

Hoffmann ha acabat la seva narració. En el teatre, veí a la taberna, ha acabat la representació de Don Giovanni i Stella és aclamada. Tothom brinda pel seu èxit (Luther est un brave homme).
Stella entra a la taverna tot buscant Hoffmann. Aquest, però, està completament borratxo. Lindorf se n’aprofita i és ell qui surt acompanyant la diva.
Hoffmann es queda sol. Apareix la Musa de la poesia. Es dirigeix a Hoffmann i li demana que dediqui la seva vida a ella. Hoffmann cau inconscient mentre ressonen les veus dels etudiants, entonant un alegre brindis.