Amics de l'Òpera de Sabadell

Temporada 2007-2008

Gianni Schicchi

Giacomo Puccini

(1858-1924)
Òpera en un acte (Sobretitulada).
Text de Giovacchino Forzano, inspirat en una breu al.lusió al personatge de La divina comedia de Dante.
Estrenada en el Metropolitan Opera House de Nova York, el 14 de desembre de 1918.

 

Suor Angelica

Giacomo Puccini

(1858-1924)
Òpera en un acte (Sobretitulada).
Segon panell del Trittico puccinià, text de Giovacchino Forzano.

Estrenada en el Metropolitan Opera House de Nova York, el 14 de desembre de 1918.

COMENTARI

DOS DE TRES
La passada primavera, el Metropolitan Opera de New York va posar en escena una nova producció (magnífica, com correspon al millor teatre d’òpera del món) del Trittico de Puccini, sota la responsabilitat de Jack O’Brien i direcció musical de James Levine. Faig esment d’aquest fet perque fou en aquest mateix teatre (realment a l’antic Met, no a l’actual que data dels anys 60) on el 14 de desembre de 1918 va tenir lloc l’estrena mundial d’aquest trio operístic. La première estava prevista a Roma, però la Primera Guerra Mundial, ja a les acaballes, ho va fer impossible. I encara sort que es va poder fer a l’altre banda de l’Atlàntic.
Com sabeu, el Trittico puccinià està format per tres òperes curtes (cada una de les quals dura aproximadament una hora) i molt diferents i contrastades entre sí. La primera és un drama sòrdid, Il Tabarro, dins la més pura estètica verista; la segona obra és Suor Angelica, un drama més aviat sentimental amb un repartiment totalment femení; la darrera de les tres és, en canvi, una comèdia intel.ligent i desenfadada: Gianni Schicchi. Al llarg dels anys aquesta ha demostrat ser, de llarg, la més popular (sóta el meu punt és lògic, ja que crec que és la millor). Encara que Puccini considerava de suma importància que les tres es programessin juntes, ben aviat es va començar a fragmentar la unitat i s´han produït fent parella, o trio, amb d’altres obres. Una prova d’aquesta major popularitat de Gianni Schicchi la teniu en el següent fet: jo vaig tenir la sort de veure la funció del 12 de maig de l’esmentada producció del Met. Doncs bé, aquesta funció representava la 73ª vegada que Il Tabarro es veia a l’escenari novaiorquès, Suor Angelica, la 67ª i Gianni Schicchi, la 131ª . Com veieu, la germana còmica guanya per golejada.
Amics de l’Òpera de Sabadell ha tingut la brillant pensada de presentar al seu públic dues de les tres: Suor Angelica i Gianni Schicchi. Sabadell i Ópera a Catalunya estan d’enhorabona.
Suor Angelica
L’escriptor i director teatral Giovacchino Forzano (1884-1970) és l’autor del llibret de Suor Angelica i no es va basar en cap obra existent, sino que va desenvolupar del tot la seva pròpia idea. Suor Angelica representa un oasi de pau després de l’opressiu i negre ambient de Il Tabarro. Tots els personatges són dones i totes, excepte una (la Zia Principessa), són monges. Efectivament, l’òpera es desenvolupa en el si d’un convent. Diuen que Puccini va agafar força inspiració per a aquesta obra en el covent de Vicopelago, on la seva germana gran, Iginia Puccini, era la mare superiora.
Val a dir que el genial compositor aconsegueix retratar molt bé tant l’ambient conventual, on circulen un bon grup de monges, unes més ingènues, d’altres no tant, però totes amb un aire característic de monja, com també el misteri que envolta la protagonista, Suor Angelica, objecte de murmuris per part de les seves companyes, que es pregunten per quina raó és en el convent. En l’escena del diàleg de Suor Angelica amb la seva tia es fa palès el seu drama amb tota la seva cruesa, culminant immediatament amb l’esplèndida ària Senza mamma. El final de l’òpera és, potser, el culpable de que aquesta sigui considerada la més fluixa del Trittico. L’escena del miracle celestial queda una mica desencaixada en tot el conjunt, però són només uns minuts que no es faran oblidar tot el que hi ha hagut abans. I, per què negar-ho, val a dir que posa el punt final d’emoció dramàtica que ha anat creixent a partir, més o menys, de la meitat de l’òpera. Ens fa plorar una mica.
Gianni Schicchi
Aquesta òpera, una de les comèdies més fines i intel.ligents que mai s’han fet en òpera, és obra del mateix llibretista que Suor Angelica. Aquesta vegada, però, hi ha un inici d’inspiració externa. Efectivament, Gianni Schicchi, que va ser un personatge històric, inicia la seva gènesi en uns versos de la Divina Commedia de Dante Alighieri. Concretament, en el Cant XXX de l’Infern, diu: “... Quel folletto è Gianni Schicchi, e va rabbioso altrui così conciando” (“... Aquell dement és Gianni Schicchi i va, rabiós, mossegant els altres”). Després afegeix: “… per guadagnar la donna della torma, falsificare in sè Buoso Donati, testando e dando al testamento norma” (“... per guanyar la reina de l’estable es va fer passar per Buoso Donati, fent testament i legalitzant-lo”).
Per aquest motiu, Dante el posa a l’infern, en el cercle dels falsificadors.
Sembla que sí, que el tal Schicchi va fer alguna cosa semblant per ajudar un parent (un nebot, sembla ser) de Buoso Donati amb el tema del testament. Ell, es va quedar la famosa mula (la donna della torma) de la qual tant es parla a l’òpera. Això, però, cal prendre-s’ho amb cert escepticisme. Dante no era del tot imparcial en aquest tema ja que, a part de no tenir simpatia per la classe social de Gianni Schicchi (la “gent nova” vinguda del camp), la seva dona era de la família Donati.
L’òpera és una petita joia (Puccini, el gran tràgic, demostra també ser un mestre de la comèdia). En ser la darrera del Trittico un surt content del teatre donant gràcies a la vida. Haurem sentit una de les àries més delicioses per a soprano, O mio babbino caro. Teatralment, no hi ha res més genial, còmic i sucós que la colla de parents cobdiciosos que acaben amb un pam de nas. Hi ha, tambè, d’altres personatges inoblidables, com ara el ricícul metge Maestro Spinelloccio o el mateix Schicchi, que al final resulta ser més llest que ningú. El punt final en el que el protagonista fa referència al “padre Dante”, que l’ha enviat a l’infern per “questa bizzarria” (“aquesta bestiesa”) acaba de posar el toc a tot un quadre, un tríptic, que comença en la més absoluta foscor i acaba amb la més gloriosa de les llums, la del sol de Toscana il.luminant la bella ciutat de Florència.
Gaudiu-ne!

Jordi Torrents