L’ELISIR D’AMORE: UN TRISTANY I ISOLDA DE SALÓ
Sempre és una bona notícia que els Amics de l’Òpera de Sabadell portin a escena L’elisir d’amore. Aquesta obra mestra còmica de Gaetano Donizetti suposa un alenada d’aire fresc recomfortant enmig d’un depriment paisatge presidit per l’ombra negra d’aquesta maleïda crisi que uns han creat, però que paguen uns altres que no hi tenen cap culpa, i també davant de tanta mediocritat i sordidesa política. En definitiva, les aventures del ximplet Nemorino ens faran passar una bona estona.
Però deixeu-me justificar el títol d’aquest escrit abans que algú em condemni com a heretge per barrejar una comèdia lleugera com aquesta amb obra tan sagrada com el Tristany i Isolda wagnerià. Però, al cap i a la fi, tenen un clar fil conductor en comú: un elixir d’amor.
De fet, l’òpera de Donizetti (33 anys anterior a la de Wagner) comença tot parlant de la llegenda de Tristany i Isolda. Efectivament, la protagonista femenina, Adina, canta la cavatina Della crudele Isotta, on explica que Tristany està enamorat d’Isolda, que el defuig, però tot el problema s’arregla amb certo elisir d’amor, que només tastar-ne una goteta ja fa que l’amor s’apoderi del cor de la dura Isolda. I van ser feliços i van menjar anissos… Una història, per cert, ben diferent de la que Wagner va portar a escena, tan tràgica i transcendent…
El relat d’Adina fa un gran efecte en Nemorino, enamorat no correspost d’ella. I com que es tracta d’un noi força curtet, ximple i un pèl babau, s’ho creu a ulls clucs i tan bon punt arriba al poble el xerraire de fira que es fa dir Dottor Dulcamara, veu la seva oportunitat. I així demana a aquest si Avreste voi per caso la bevanda amorosa della regina Isotta? (Trindrieu per casualitat la poció d’amor de la reina Isolda?). I aquí, Dulcamara, més llest que la gana, veu una nova oportunitat de fer negoci: no només en té sino que n’és el destil.lador. Au té, una ampolla per un zequí. La veritat, segons diu, és que és vi de Bordeus. Sens dubte, del més barat.
Finalment, després d’una segona tanda d’elixir, aquest, als ulls de Nemorino, acaba fent efecte: Adina cedeix (perquè realment ja n’estava enamorada, però es feia la dura amb una filosofia d’aversió al compromís). És més, totes les noies del poble van darrera Nemorino, cosa que per ell és la prova irrefutable de les poderoses qualitats del beuratge. En realitat, les noies, sempre interessades, el persegueixen perquè acaba d’heretar una gran fortuna del seu oncle ric, cosa que ell encara no sap. I com que a Nemorino tant li és, ja que ha aconseguit el seu objectiu, Dulcamara aprofita per afegir a les virtuts de la poció que no només cura el mal d’amors, sino que també fa rics als pobres. Genial!
Tristan i Isolda és una llegenda medieval d’origen celta i, òbviament, no és l’origen del llibret d’aquesta òpera de Donizetti, però sí que n’és una referència constant dins d’ella. L’argument, de Felice Romani, es basa en el llibret que el prolífic autor francès Eugène Scribe havia escrit per a l’òpera del compositor, també francès, Daniel François Esprit Auber Le philtre, que s’havia estrenat poc abans a París. El text de Scribe estava basat en una obra italiana, Il filtro, de Silvio Malaperta.
L’elisir d’amore la defineixo com una òpera sense pretensions. No ens planteja interrogants filosòfics, sino que pretén només fer-nos passar una bona estona. I certament ho aconsegueix. Un bon llibret i una música excel.lent, molt bonica, d’aquella que tothom recorda en sortir, ja que són melodies que queden. I, a més a més, aquesta òpera gaudeix del privilegi de contenir la que podriem dir que és l’ària més cèlebre per a tenor líric-lleuger: Una furtiva lagrima. Qui no la coneix aquesta ària? Arriba força cap al final de l’òpera però no patiu, que fins aleshores no us haure avorrit ni un sol minut, ja que és d’aquelles músiques que, com diuen, no té desperdici.
Enamoreu-vos-en tot tastant l’elixir d’amor!
JORDI TORRENTS
|