QUI ES VA EMPESCAR L’AIDA?

Verdi, és clar. Sí, però, quan hom vol fer esment de les fonts literàries, la cosa ja no és tan senzilla. Les enciclopèdies ho tenen força clar: llibret d’Antonio Ghislanzoni segons un esborrany d’Auguste Mariette. Doncs ves per on, no és ben bé així.

Mariette, el famós arqueòleg francès protegit del khedive d’Egipte, que li atorgà el títol de Bei en consideració als seus descobriments a Gizeh, Sakkara i Tebes, havia fer publicar un opuscle en edició limitada sobre el tema i suggerí al khedive que seria un argument idel per a l’òpera que celebraria l’obertura del Canal de Suez i, alhora, la inauguració del Teatre de l’Òpera del Caire.

La primera pregunta, per tant, és la de si la idea era del tot original de Mariette, que d’escriptor no en tenia pràcticament res. L’esbós que conté el germen de l’obra, sí que sembla que ho era. Les arrels ja són més dubtoses. De fet, el germà de l’arqueòleg, Édouard Mariette, assegurà en les seves memòries que Auguste s’inspirà en una novel.la seva, La fiancée du Nil, escrita el 1866 però mai publicada, obra que coneixia perfectament.

No només això. Un antecedent més llunyà –i això per a tots dos germans- podria haver estat la novel.la de l’escriptor grec del segle III Heliodor, Les etiòpiques, en deu llibres, que presenta notables similituds tant pel que fa a l’argument com a les situacions o els referents geogràfics, amb dues princeses, una d’elles esclava de l’altra, rivals per l’amor d’un guerrer i l’acció alternant-se al Palau Reial de Memfis, el Temple d’Isis i les regions d’Etiòpia.

En una carta al seu germà, tanmateix, Auguste Mariette afirmava “Jo vaig ser qui va fer l’esbós. No redactaré el llibret, però; allò que vaig fer va ser posar les escenes en ordre i per tant la idea original de l’òpera ha estat meva”.

I què en va fer d’aquell esborrany? Doncs enviar-lo tot seguit al famós llibretista francès Camille du Locle, que ja havia col.laborat amb Verdi arran del Don Carlo, tot demanant-li que busqués un compositor, fent-li avinent que volia amb preferència Gounod, Verdi o Wagner. Fou a Verdi a qui Du Locle va enviar l’esbós conjuntament amb una peça del dramaturg espanyol Adelardo López de Ayala. Quan el text arribà a mans de Verdi, però, les cerimònies del Canal ja s’havien fet i l’Òpera del Caire ja havia estat inaugurada. Amb Rigoletto, això sí.

Verdi restà captivat per les possibilitats de l’argument, tot i estranyar-se de que un home com Mariette hagués pogut mostrar un pols tan segur en la narracií. I de fet més d’un especialista ha especulat amb la possibilitat de que en la redacció hi hagués ficat cullerada Emanuele Muzio, que havia dirigit el Rigoletto suara esmentat o fins i tot Temistocle Solera, autor d’aquell ja llunyà Nabucco que no deixa de presentar analogies amb la nova òpera i que justament havia estrenat un Himne per a les celebracions d’Ismailia arran de la inauguració del Canal. Res d’això queda acreditat, però, i Verdi, tot i malfiant-se de la veritable autoria de l’argument, decidí acceptar-lo i ecomanà a Du Locle la confecció del llibret que havia de ser posat en música.

Tampoc la tasca de Du Locle s’ha vist lliure de certes especulacions sobre l’originalitat de la seva feina i diversos autors s’han fixat en la Nitteti de Metastasio com a inspiradora de diversos passatges. Tant s’hi val. El cert és que Camille du Locle hauria de figurar, de fet, com a autor del llibret d’Aida. Verdi, però, volia el text en versos i en italià i encarregà de la traducció i de la versificació a Antonio Ghislanzoni, que ja l’havia ajudat en composar uns versos per a la revisió de La forza del destino.

Així, doncs, cal atribuir el llibret a Du Locle o a Ghislanzoni? A cap dels dos: cal atribuir-lo al propi compositor, que tantes esmenes va exigir al dòcil poeta, tants suggeriments li va fer arribar, que si més no com a coautor sí que hi podria figurar, als crèdits d’una obra que finalment pogué estrenar-se al Caire, tot i que el seu llampant teatre ja hagués estat inaugurat.

MARCEL CERVELLÓ