ROMÉO ET JULIETTE – GOUNOD

Per valorar aquesta extraordinària òpera de Charles Gounod, estrenada d l’Òpera de París l’any 1867, hem de tenir en compte, en primer lloc, que l’òpera francesa havia adquirit una personalitat pròpia gràcies al magnífic Tractat d’instrumentació creat per Hector Berlioz (1844) que va implantar un gust especial per l’art de combinar els diferents sons orquestrals amb un refinament que els compositors francesos van adquirir al Conservatori de París i que no trobariem en cap dels compositors italians de l’època romàntica, ni tan sols en Verdi. En tot cas, Charles Gounod, capdavanter d’aquest nou refinament musical, pertany a la segona generació romàntica i com tots els seus contemporanis va buscar la inspiració en les obres de Shakespeare que el romanticisme havia posat de moda a tot Europa (a banda dels italians, el seu col.lega Ambroise Thomas posaria en circulació un altre argument shakesperià amb el seu esplèndid Hamlet, només un any més tard). I encara que el tema de Romeu i Julieta ja havia estat tractat per diversos autors abans que ell, Gounod va comptar amb la col.laboració dels llibretistes Michel Carré i Jules Barbier (que no eren grans escriptors, però que sabien utilitzar i adaptar un argument conegut amb molta habilitat per repartir-lo musicalment).

Per una banda, Gounod va voler donar solemnitat i una certa “ciència” compositiva a l’obra, i a això es deu que, en comptes de la típica obertura orquestral més convencional hi hagi una curiosa introducció coral amb què comença l’acció, amb una reflexió trista sobre la tragèdia dels amants de Verona, però després d’aquesta pàgina severa d’entrada, al compositor no li importa de cometre flagrants contradiccions, situant el sempre agradable ritme del vals en ple segle XIV, en el ball dels Capulète (i que tanca el primer acte de l’òpera) i en la famosa peça Je veux vivre que canta Juliette (i que va ser una exigència de la soprano Marie Miolan-Carvalho, que va estrenar l’obra i que volia exhibir la seva capacitat per a les agilitats vocals, com ja ho havia fet amb la famosa Ària de les joies del Faust, uns anys abans). Però no tot són arbitrarietats i capricis de divos en aquesta òpera: hi ha moments sensacionals com el “madrigal” (que tampoc no té res a veure, en realitat, amb els madrigals medievals, però que és un duo amorós de primer nivell) i sobre tot, una mica més tard amb la serenata de Roméo Ah, lève-toi soleil, que va precedida d’una introducció orquestral realment superba, amb “irisacions” tonals sense equivalent en cap altre compositor operístic d’aquesta època.

Com que l’Òpera de París (entitat oficial governada per un reglament que pretenia ser acadèmic) exigia que totes les òperes que s’hi estrenaven tinguessin cinc actes (sabent, per altra banda, que el públic trobava de bon to no entrar al teatre fins gairebé acabat el primer), Gounod va omplir l’obra de personatges de menor importància, com els amics de Roméo (Mercutio –que té una ària de cert interès que sol passar desapercebuda- i Benvolio, que no en té cap, a més del graciós patge Stéphano, que figura un nen i té veu de soparno amb un paper de cert relleu), els criats dels Capulète (la dida Gertrude i Grégorio), figures d’autoritat, com el vell Capulète (baix), l’intrigant Tybalt i el tolerant duc de Verona i, sobre tot, com a tercer protagonista vocal de l’obra, el benevolent Frère Laurent (baríton), que casa els enamorats en presència de Gertrude (trio primer i després quartet) i que després intentarà trobar una sortida al matrimoni que el seu pare vol imposar a Juliette, amb el resultat desastrós que es produeix perquè a l’època no hi havia encara telèfons mòbils (¡!) i Roméo no s’assabenta que Juliette no és morta i se suïcida just abans d’hora.

Com és lògic, els moments culminants de l’obra, de tota manera, són els duos d’amor de Juliette i Roméo: el primer, acabats de casar, amb les precioses al.lusions als ocells que canten de nit (els rossinyols) i els que anuncien el dia (les orenetes), i el segon quan la tragèdia els reuneix davant la mort, amb al.lusions al primer duo que ara adquireixen un to tràgic molt ben portat un cop més per l’elegantíssima instrumentació de Gounod.

Curiosament, Roméo et Juliette va ser l’únic èxit rotund en la carrera de Gounod, perquè encara que Faust la va acabar superant fins a convertir-se en un mite de l’òpera francesa, els responsables d el’Òpera de París no la van incorporar al repertori dl teatre fins el 1869, dos anys després de l’èxit obtingut amb Roméo et Juliette. Afegim de passada que una altra de les obligacions dels compositors contractats per l’Opéra de París (Verdi també se’n va veure afectat) era la d’incorporar, avançada la representació (perquè no se la perdessin els que arribaven tard “per quedar bé”) un extens ballet. En aquesta òpera el ballet correspondria al quart acte, però aquests és un dels molts llençols que hem anat perdent en les successives bugades dels nostres “progressos” i avui dia només es pot sentir en algun enregistrament cuidat.

I quant a l’altra extraordinària creació de Charles Gounod, Mireille (1864, d’ambient provençal i basada en el poema de Frederic Mistral), encara actualment (en què Nicolas Joël, el nou director de l’Opèra de París, ha intentat reincorporar aquest títol al repertori francès amb una cuidada producció “rural”) ha hagut de lluitar amb la malevolença de la crítica francesa que és –i vergonya els hauria de fer- l’enemic més gran que té l’òpera francesa al seu propi país, malgrat el famós chauvinisme que tan malament apliquen a vegades els nostres il.lustres veïns.

ROGER ALIER