UNA ÒPERA ANTICLERICAL?

“Tosca”, estrenada a Roma el  darrer any del segle XIX, el 1900, com a bona òpera verista de Puccini té una base històrica més que notable, que és la que emmarca una creació del compositor sense equivalent per la seva immensa qualitat narrativa . Encara que l’obra és basada en l’argument d’un dramaturg francès, Victorien Sardou  (1831-1908), els llibretistes del compositor van donar-li un caràcter més realista, al.ludint a fets històrics de la Roma d’exactament cent anys abans, el 1800. Eren els anys en què Itàlia, recorreguda per les tropes napoleòniques, es debatia entre l’absolutisme més ferreny, propiciat pels Estats Pontificis que trontollaven sota el poder dels papes, i el nou esperit liberal derivat de la Revolució Francesa, que els règims napoleònics semblaven avalar, si més no com a hereus d’aquella Revolució.

Puccini i els seus llibretistes sabien que trepitjaven un terreny perillós, perquè malgrat que el 1900 els Estats Pontificis ja havien desaparegut, la immensa majoria de la població italiana era catòlica, i una òpera que ataqués la política papal, fins i tot la d’un segle abans, podia ferir encara un sector important del públic italià.

El 1800 Roma havia tingut una breu i mal acabada República Romana, i els pontífexs en recuperar el poder havien recorregut a figures eclesiàstiques, sobre tot cardenals, perquè exercissin el poder sense contemplacions, perseguint tots els involucrats en els intents fracassats d’instaurar un règim republicà.

Situant al capdavant de l’òpera Scarpia, un noble inexistent, falsament religiós, autoritari, lasciu i mala persona, Puccini i els seus llibretistes van cobrir amb la pantalla d’aquest personatge el del rerafons històric veritable, el papa Pius VII (1800-1823), que des del primer any de pontificat va governar amb el duríssim cardenal Ercole Consalvi. Aquest, que governava Roma amb mà de ferro,  seria el veritable Scarpia, però per les raons que s’han dit se’n va silenciar el nom.

Una altra societat que calia no mortificar era el regne de Nàpols, que governada pels Borbons italians havia lluitat amb totes les seves forces contra l’Itàlia liberal. En l’època en que passa “Tosca” els reis de Nàpols eren estrets aliats dels Estats Pontificis; per això en l’òpera es parla d’una regina que està de visita i a la que s’ofereix una cantata. La regina en qüestió era Maria Carolina de Nàpols, esposa de Ferran de Borbó i acèrrima antiliberal. Però de la manera que s’esmenta en l’òpera, l’espectador no pot lligar caps, perquè Puccini i els seus llibretistes precisament volien que el públic no lligués caps encara que es tractés d’un personatge històric del moment.

La figura central de l’òpera, Floria Tosca, és una cantant d’òpera de les més cèlebres del moment. És un personatge inventat, encara que per uns pocs anys, només, podia haver estat la cèlebre Isabel Colbran, cantant d’origen espanyol i que havia fet fortuna a Itàlia sobre tot a partir del 1805 (i que després es casaria amb Rossini, del qual estrenaria a Nàpols les principals òperes serioses).

Floria Tosca és una persona molt liberal de costums, però profundament religiosa, i viu una relació amorosa amb el pintor Mario Cavaradossi, que també és un personatge de ficció: partidari de la República, ha sabut esquivar la repressió papal; encara que els seus antecedents són bastant coneguts (el sagristà deixa molt clar que el té per un volterian). Per passar per persona d’ordre ha pres l’iniciativa de regalar a l’església de Sant’Andrea della Valle (molt a prop del Vaticà) un quadre que reprodueix la Magdalena, obra a l’entorn de la qual es desenvolupa el primer acte de l’òpera. 

La fuga d’Angelotti, descoberta molt aviat, posa el cap de la policia vaticana Scarpia sobre la pista de Tosca i Cavaradossi, que ara s’hauran significat en ajudar Angelotti a fugir. Aquí és on es revela el caràcter malvat i falsament religiós de Scarpia, que mentre assisteix al Te Deum que acaba l’acte primer està pensant en com fer caure a les seves mans la desitjada cantant Floria Tosca. En el segon acte, els mètodes (interrogatori, tortura, amabilitat aparent) són típics d’aquesta mena de policies i aquí tenim també Puccini exercint el seu verisme a plenes mans. Més encara, però, cap al final de l’obra: conscient que a Roma les grans esglésies no havien canviat pràcticament gens en els darrers cent anys, el compositor se’n va anar a escoltar les campanes de la ciutat a la matinada, i en va reproduir els múltiples sons que  il.lustren el despertar de la ciutat mentre al Castel Sant’Angelo es prepara l’execució de Cavaradossi. No és perquè sí, doncs, que, més de cent anys després de la seva estrena, l’obra “anticlerical” de Puccini segueix essent de les més famoses del repertori.

ROGER  ALIER