LUCIA, EPÍTOM DE L’ÒPERA ROMÀNTICA

Lucia di Lammermoor, probablement l’òpera de Donizetti que amb més insistència ha restat aferrada al repertori dels teatres de tot el món, a desgrat de modes, modernismes o desqualificacions, és el prototipus i en bona mesura el resum de tot allò que el romanticisme ha tramès al teatre líric.

L’ambientació musical, la urgència dramàtica i la tinta vocal –no només Verdi en tenia, de tinta pròpia- en fan un producte perfecte per reflectir les pulsions i les incerteses d’una època en què l’equilibri anava sovint de corcoll i en què no només l’heroïna de la novel.la de Gustave  Flaubert se’n va veure afectada.

El personatge principal, Lucia, n’és l’epítom, de tot això. Inflamada d’un amor puríssim, turmentada per una societat d’homes en què les conveniències i les raons polítiques són les que compten, cau –o es refugia, potser- en la follia com a única solució  per deslliurar-se de la seva angoixa. La música de Donizetti l’acompanya en aquest trànsit. Ho fa, és clar, sucant el pa en les convencions de l’època; ho fa, però, d’una manera magistral. El llenguatge, aquí depuradíssim, del belcantisme n’és l’expressió suprema. Roulades, agilitats i virtuosisme de tota mena s’aparellen amb el canto spianato més subtil per definir el desconhort d’una ànima afligida. L’eloqüència i la sublimitat del cant, entès com a expressió màxima del sentiment, van directes al cor de qui escolta.

Tot això, però, cal que sigui servit per una artista que domini tant els mecanismes dramàtics como la perícia tècnica de la vocalitat més aferrissada. Una excessiva dependència de la vocalitat angelicata i del posat melindrós han fet que sovint el personatge caigués en mans –i en goles, és clar- de sopranini anèmiques que no acabaven de suggerir l’ànsia malaltissa del personatge. Amb la irrupció de la figura de Maria Callas canvià el panorama i Lucia prengué una altra dimensió. No es tractaria, però, de fer-ne ara un tipus excessivament esperitat, car la fidelitat a l’estil i la filosofia vocal de l’autor no ho podrien permetre.

Donizetti pensà el paper per Fanny Tachinardi Persiani, les condicions vocals de la qual coneixia bé, car ja l’havia tingut per Rosmonda d’Inghilterra i pocs mesos abans l’havia tornat a escoltar al mateix Teatro di San Carlo en la Inés de Castro del seu marit, el compositor Giuseppe Persiani. A Persiani, per cert, se li atribueix la composició de la famosa cadenza con flauto obbligato de l’escena de la bogeria, amb la complicitat de la seva muller i potser amb el tàcit vistiplau de Donizetti, plenament conscient dels excepcionals dots d’improvisació de la prima donna. Altres noms s’han proposat com a possibles inventores de la cadència, com ara Matilde Marchesi o Teresa Brambilla; allò cert, però, és que Donizetti no n’és l’autor –com no ho serà Arrieta de la seva imitació a la Marina-, amb o sense la glass harmonika que, segons sembla, finalment no va ser utilitzada a l’estrena.

MARCEL CERVELLÓ