L’ITALIANA IN ALGERI
L’acció te lloc a Alger, a principis del segle XIX
ACTE PRIMER
Escena primera
Un saló en el palau del Bei d’Alger
Elvira, esposa del Bei, acompanyada per la seva esclava Zulma i els eunucs es lamenta que el seu marit, el Bei Mustafà, ja no l’estima. Els eunucs diuen que les dones han nascut per sofrir i no poden oposar-se al seu destí (Serenate il mesto ciglio). Mustafà no vol ni escoltar-la.
El que el Bei vol és un nou desafiament a la seva virilitat: vol adquirir una fogosa dona italiana i li passa l’encàrrec de trobar-la a Haly, capità dels corsaris d’Alger. Si no ho aconsegueix, en patirà les conseqüències.
Lindoro és un esclau italià del Bei que somia només en tornar a la seva pàtria i a la seva estimada Isabella (Languir per una bella). Els plans de Mustafà per a ell, però, són uns altres: com que vol desfer-se d’Elvira ha pensat de casar-la amb l’italià. A tal fi li pregunta si li agradaria casar-se (no li diu amb qui) i Lindoro posa totes les excuses possibles, però Mustafà sempre troba una resposta (Se inclinassi a prender moglie). La cosa queda aquí, de moment.
Escena segona
Una platja d’Alger
Hi ha hagut un naufragi. Es tracta d’un vaixell italià. Entre els nàufrags es troba Isabella, que s’ha fet a la mar a la recerca del seu estimat Lindoro, acompanyada per Taddeo, un vell que la pretén i no la deixa ni un moment amb l’esperança de poder-s’hi casar. Víctima del desastre i rodejada de corsaris que saquegen el botí, Isabella es lamenta de la seva mala sort (Cruda sorte! Amor tiranno!).
La italiana, però, és una dona coratjosa i de recursos, així que decideix treure partit de la situació. Diu que és italiana i que Taddeo és el seu oncle. Haly està encantat: ja pot complir l’imperiós encàrrec de Mustafà i fa presoners els dos italians. Quan queden sols, Isabella i Taddeo discuteixen, però finalment resolen unir forces per sortir bé de la situació (Ai caprici della sorte).
Escena tercera
De nou el palau del Bei
En conèixer la notícia de la captura de la italiana, Mustafà exulta d’alegria (Già d’insolito ardore). Per acabar de convèncer Lindoro li diu que si es casa amb Elvira el deixa marxar immediatament cap a Itàlia en un vaixell venecià que és a punt de salpar d’Alger. Lindoro accepta. Comença la gran escena final de l’acte (Viva, viva il flagel delle donne).
Entra Isabella i en veure l’aspecte de Mustafà no pot reprimir les ganes de riure, mentre que el Bei cau rendit davant la bellesa de la noia. Els guàrdies condueixen Taddeo davant el Bei de mala manera i aquest ordena la seva execució immediata. Isabella, però, el salva dient que és el seu oncle.
Acte seguit arriben Lindoro, Elvira i Zulma, amb l’objectiu d’acomiadar-se de Mustafà (Pria di dividerci). Isabella i Lindoro, com no podia ser d’altra manera, és reconeixen al moment, però dissimulen. Isabella és informada de la situació generada pels plans de Mustafà i posa en marxa la seva astúcia: exigeix, de forma arrogant, que Elvira es quedi amb Mustafà i que Lindoro li sigui lliurat com a esclau personal, tot afegint que haurà d’ensenyar bones maneres al Bei. Aquest no sap com reaccionar i, en un divertit final (Va sossopra il mio cervello), tothom comenta la situació i admira la gosadia de la italiana davant el ferotge Mustafà.
ACTE SEGON
Escena primera
Un saló del palau
Elvira, Zulma, Haly i els eunucs comenten astorats el canvi que ha experimentat el tirànic Mustafà, que s’ha tornat dòcil al costat d’Isabella (Uno stupido, uno stolto). Arriba Mustafà que encarrega a les dones portar a Isabella el missatge que al cap de mitja hora el Bei vol prendre el cafè amb ella.
Isabella i Lindoro queden sols. Ella li retreu que es vulgui casar amb Elvira, però el la treu de l’error: tot és fingit per tal de ser lliure. Aleshores decideixen fugir plegats. Lindoro expressa la seva felicitat en haver retrobat la seva estimada (Oh, come il cor di giubilo).
Mentrestant, l’espantadís Taddeo és nomenat ‘kaimakan’ (lloctinent) per part de Mustafà, com a gest de reconeixement cap a Isabella, la seva suposada neboda. Taddeo és revestit amb les robes del càrrec i, encara que a contracor, accepta per seguir la corrent al Bei i sobretot per salvar la pell (Viva il grande Kaimakan... Ho un gran peso sulla testa).
Escena segona
Les estances d’Isabella en el palau
Isabella s’està empolainant quan li és comunicat el missatge del cafè. Li diu a Elvira que ella també hi serà present, malgrat que el Bei no hi estigui d’acord, i ordena preparar cafè per a tres. Després canta una dolça cavatina dirigida al seu estimat (Per lui che adoro). Mustafà, Taddeo i Lindoro l’estan espiant, però només aquest darrer sap qui és el veritable destinatari de les paraules de la noia.
Mustafà arriba amb Taddeo i li diu que en un moment donat, quan ell esternudi, haurà de marxar. Tot és a punt per prendre el cafè i Mustafà comença a esternudar, però Taddeo es fa l’orni i fa com si no sentís res. Aleshores, Isabella fa entrar Elvira per què s’afegeixi a l’esdeveniment i la fúria de Mustafà puja i puja per moments. Isabella i Lindoro se’n burlen dels dos babaus, Mustafà i Taddeo, i acaba tenint lloc un delirant quintet en el que cada qual expressa el que sent (Ti presento di mia man... Sento un fremito).
Escena tercera
Un altre saló del palau
Haly no pot evitar de lloar les dones italianes, capaces d’entabanar elements com Mustafà (Le femmine d’Italia). Quan marxa Haly apareixen Lindoro i Taddeo. Aquest ja ha estat informat dels plans de fuga, encara que no coneix la veritable identitat de l’altre italià. Arriba Mustafà, furiós per l’actitud d’Isabella. Lindoro intenta calmar-lo i li explica que tot forma part de les proves a les qual el sotmet la noia per poder-lo fer membre de l’ordre italiana dels ‘pappataci’ (literalment, ‘menja i calla’, però millor expressat com a ‘calçasses’, home incapaç d’oferir resistència a les dones). Mustafà, afalagat, però sense entendre res, pregunta què és això. La resposta és que tots els italians casats són ‘pappataci’ i que és una posició envejable, ja que només es dediquen a menjar, beure i dormir, encara que sempre han de callar (Pappataci! Che mai sento!).
Escena quarta
Estances del palau davant del mar
Isabella ha reunit tots els esclaus italians del Bei. Fugiran tots junts, guiats per Isabella (Amici, in ogni evento... Pensa alla patria), però abans hauran de representar els seus papers a la cerimònia dels ‘pappataci’.
Arriba la comitiva dels ‘pappataci’, disposa per a la cerimònia d’admissió de Mustafà en tan il·lustre ordre (Dei Pappataci s’avanza il coro). Canvien les robes del Bei i aquest és alliçonat per Isabella sobre les seves noves obligacions: el seu jurament l’obliga a menjar, beure, dormir i callar sigui quina sigui la situació. Taddeo li pren jurament i, mentrestant, per posar-lo a prova, Isabella li fa carantoines a Lindoro.
D’entrada, a Mustafà li costa reprimir-se, però acaba prenent les seves obligacions a consciència. Al fons de l’escenari es veu arribar el vaixell que portarà els fugats a Itàlia (Son l’aure seconde, son placide l’onde). Isabella i Lindoro es disposen a escapar i aleshores Taddeo se n’adona de qui és aquest realment i mira de cridar l’atenció de Mustafà sobre el que està passant. Però aquest, fidel i convençut ‘pappataci’, es dedica a menjar i callar. Taddeo, sempre pragmàtic, decideix passar i afegir-se a la fuga. Elvira, Zulma i Haly també adverteixen Mustafà (Mio signore... Mio marito) i, finalment, aquest se n’adona del que passa i crida els guàrdies, però aquests han estat prèviament emborratxats com a part del pla.
Mustafà reflexiona ràpidament i decideix quedar-se amb Elvira i deixar marxar els italians, que s’acomiaden amb gran alegria. La lliçó ha estat apresa: prou italianes, dones astutes que enreden els homes.
|
