AQUÍ S’ACABA L’ÒPERA (?)
“Aquí s’acaba l’òpera, perquè el Mestre va morir en aquest punt”. Ho va proclamar Arturo Toscanini adreçant-se al públic que omplia la Scala de Milà el 25 d’abril de 1926, després d’haver dirigit l’estrena de Turandot. Puccini havia mort a Brussel.les dos anys abans, sense haver tingut temps a acabar la partitura. Se n’encarregaria Franco Alfano, que prendria part del material temàtic esbossat pel compositor de Lucca. Però Puccini hava posat punt final a la seva carrera després de l’ària de Liù “Tu che di gel sei cinta” i que es correspon amb la mort del personatge. El músic italià havia demostrat un cop més la seva genialitat, i és que Turandot és una obra mestra sense pal.liatius. Puccini hi va saber barrejar exotisme, avantguarda, espectacularitat i intimisme, amb un eclecticisme que, tanmateix, fa de l’òpera una obra perfectament unitària.
L’exotisme ve donat pel tema, molt ben tractat pel llibret d’Adami i Simoni, que van adaptar una obra teatral del segle XVIII de Carlo Gozzi, sobre la resistència de la princesa xinesa Turandot a casar-se: qui no endevini els tres enigmes que planteja la princesa, perdrà indefectiblement el seu cap. L’avantguarda s’expressa en aquesta obra en l’ús que fa Puccini d’una harmonia agosarada, que no estalvia dissonàncies barrejades amb elements orientalistes, fruit d’una intensa recerca musicològica que el compositor ja havia fet en òperes anteriors (Madama Butterfly i La fanciulla del West) ambientades en espais exòtics.
Però Turandot és també una òpera espectacular, ambientable en grans escenografies. I, tanmateix, l’òpera manté l’intimisme de la clàssica heroïna pucciniana no pas en la princesa Turandot (que realment canta poc), sinó en Liù, la jove acompanyant de l’ancià Timur, pare de Calaf, que opta pel suïcidi per tal que Calaf sigui feliç superant l'última prova de Turandot.
Vocalment, el compositor italià genera un mosaic en què es confronten dues tessitures com són les del tenor líric-spinto (Calaf) i la soprano dramàtica (Turandot), al costat del lirisme de la ja citada Liù i també de la serenor de Timur, pare de Calaf, i que ha de cantar un baix.
L’òpera de Puccini ajuda a identificar situacions i personatges a través del recurs del leitmotiv. Per exemple, els corresponents a Turandot o a Calaf, a partir del material melòdic que es desenvoluparà al tercer acte amb el cèlebre “Nessun dorma”. Però en Turandot Puccini fa, a més, encertades concessions a una comicitat mesurada i molt ben resolta, gairebé d’opereta, a través dels tres ministres Ping, Pang i Pong, funcionaris de la cort que es mouen com titelles de guinyol. Un baríton i dos tenors per a tres personatges entranyables, per a una de les millors òperes del primer terç del segle XX.
Els apocalíptics, seguint erròniament les paraules de Toscanini, han vist en Turandot la fi de l’òpera com a gènere, i fins i tot alguna ploma de pretès prestigi (¿) ha arribat a afirmar que després de Turandot ja no s’han escrit més òperes. Rotundament fals, no tan sols pel nombre de títols estrenats arreu del món des de 1926, sinó per la pervivència del gènere fins als nostres dies.
Qui afirma que després de l’òpera pòstuma pucciniana ja no s’ha escrit res més no es refereix al fet de negar vida futura al teatre musical, sinó que amb Turandot s’acaba una manera d’entendre el gènere. I aquí sí que podríem estar parcialment d’acord: i és que l’obra pucciniana culmina l’evolució del teatre musical d’acord amb uns esquemes i pressupòsits determinats, sense que això vagi en detriment de l’òpera en si mateixa. Certament, Puccini havia demostrat al llarg dels seus onze títols precedents l’assimilació dels mecanismes de l’escriptura operística, la consolidació d’un estil i personalitat pròpies i la seva voluntat d’anar més enllà. En aquest sentit, es pot dir que Turandot pretén –i aconsegueix- obrir un nou camí, una nova forma expressiva, que segurament hauria dut Puccini (d’haver viscut més anys) a una nova inflexió del seu llenguatge musical.
JAUME RADIGALES
Crític musical de Catalunya Música i de La Vanguardia
Professor de la Universitat Ramon Llull
|