DUES ÒPERES PER A DOS CANTANTS I UN ACTOR

La història de l’òpera amaga algunes felices coincidències. I, en el cas del doble programa que ens ocupa, en podem trobar més d’una. Sobretot, pel fet de tractar-se de dues peces de cambra, escrites per dos compositors italians i que es representen amb dos cantants (una soprano i un baríton –o un baix còmic-) i un actor. Es tracta de dos títols separats en el temps, perquè La serva padrona de Pergolesi es va estrenar el 1733 a Nàpols com a intermezzo –o sigui enmig dels dos entreactes- d’Il prigioniero superbo, també de Pergolesi. Per la seva banda, Il segreto di Susanna del venecià Ermanno Wolf-Ferrari va veure la primera representació a Munic el 1909.

La fama de l’òpera de Pergolesi no ve de la seva estrena, sinó de la reposició que se’n va fer a París el 1752, sis anys després d’haver-se vist a la ciutat de les llums per primera vegada. Els enciclopedistes francesos, amb Jean-Jacques Rousseau al capdavant, van saludar en la deliciosa partitura de La serva padrona el rumb que hauria de seguir l’òpera a partir d’aleshores: el que més va cridar l’atenció dels il·lustrats francesos va ser la gràcia, l’originalitat i la guspira del melodisme italià, tan espontani, davant de l’enfarfegament de la tragédie lyrique que, des de temps de Lully i passant per Rameau, ocupava els escenaris operístics de París.

Més enllà dels debats estètics, coneguts en el seu temps com a querelle des bouffons, avui dia La serva padrona segueix resistint el pas del temps amb la deliciosa disposició de les seves àries i els seus duets, gràcies a la empremta personal que Pergolesi va saber donar als personatges protagonistes, Serpina i el seu amo, el rondinaire Uberto, que prefigura en bona mesura els personatges de basso buffo dels que Rossini prendria bona nota.

Per la seva banda, Il segreto di Susanna anuncia en certa mesura les campanyes publicitàries contra el tabac i el caràcter perjudicial d’aquest petit plaer, avui tan denostat pels mateixos mitjans de comunicació (publicitat, cinema i televisió) que en cantaren les virtuts. Perquè Susanna, mentre es delecta amb el fum que surt de la seva cigarreta mentre canta al costat del seu criat allò d’O gioia la nube leggera, ignora que el seu sofert marit, el Comte Gil, pensa que ella té un amant: d’on, si no, surt l’olor de fum i de tabac que ocupa les estances de la casa de la jove parella? Al final, el Comte s’adonarà que en realitat és Susanna la que fuma, al costat del seu criat, de manera que el conflicte queda resolt de la manera més planera, reconeixent-se que Tutto è fumo a questo mondo, pocs anys després que Arrigo Boito i Giuseppe Verdi haguessin posat en boca dels personatges de Falstaff allò de Tutto nel mondo è burla.

Els dos títols que comentem són, de fet, dues cares de la mateixa moneda, dos intermezzi de tall còmic, amb un estil diferent entre ells però que mantenen l’espontaneïtat i la gràcia com a motors estètics.

Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736) és un dels màxims representants de l’òpera napolitana de la segona generació, posterior a la d’Alessandro Scarlatti, i fou un dels artífexs de l’evolució del gènere buffo (còmic) tot i haver mort amb poc més de vint-i-sis anys. Ermanno Wolf-Ferrari (1876-1948) es mou entre dues generacions, la dels post-veristes i la dels representants dels canvis en el llenguatge musical del segle XX, i també entre dues realitats, la italiana i l’alemanya. Però, com Verdi, va mantenir incòlume el principi segons el qual tornar als models del passat podria esdevenir un signe de progrés. Una delícia com Il segreto di Susanna n’és una bona mostra. De fet, l’homenatge de Wolf-Ferrari a Pergolesi i al seu cèlebre intermezzo és més que evident al llarg dels poc més de tres quarts d’hora de durada d’aquesta pàgina, una veritable troballa (com La serva padrona, igualment curta) en el terreny de l’òpera de cambra.

 JAUME RADIGALES

Crític musical de Catalunya Música i de La Vanguardia