ON TOT VA COMENÇAR

Al Japó, naturalment. Però no només al Japó. Els drames de la gentil poncelleta oriental traïda i abandonada pel seu fastigós amant occidental ja venien de lluny. De fet, la Sélika de L’Africaine ja castigava els escenaris d’ençà del 1865 i ben aviat se li afegiria Lakmé, nascuda a la novel·la Le mariage de Loti –nom de plume de Louis Marie Julien Viaud- on encara era la polinèsia Rarahú abans de passar per les mans de Gondinet i Gille i convertir-se en la filla d’un sacerdot bramànic per a la música de Léo Delibes (1880). El país dels cirerers florits entraria en aquesta història amb Madame Chrysanthème, la comédie-lyrique d’André Messager estrenada el 1893, on la protagonista ja era japonesa i tenia nom de flor (Ki-Hou-San en la versió local). També aquí s’aprofitava material de Loti, sense però desenllaç tràgic: a la novel·la el protagonista, en acomiadar-se de la seva ex local, la troba ben contenta comptant les monedes de la liquidació del seu “matrimoni temporal”.

Loti, oficial de la Marina francesa, coneixia bé el Japó i el seu color local. No era el cas de John Luther Long, advocat de Filadèlfia i ocasional escriptor, autor de la novel·la curta Madame Butterfly publicada al Century Magazine el mes de gener de 1898, que al Japó ni hi havia estat mai. Hi tenia, però, una germana, Jane, esposa del missioner Irwin Corell i missionera ella mateixa, que escrivia tot sovint al seu germà informant-lo dels usos i costums de la seva terra d’adopció, on va tenir una bona relació amb l’home d’empresa Thomas Blake Glover, ben arrelat al país i casat en dues ocasions amb dones japoneses. A la segona, Tsuru Ohtsuki, la va conèixer només amb quinze anys, com la Cio-Cio-San de l’òpera, i visqué amb ella fins a la seva mort. Més dramàtic sense arribar a ser tràgic era el cas d’una jove que havia estat serventa a una casa de te i que va acudir a la missionera arran de voler convertir-se al cristianisme. Aquesta Cio-Cio-San de butxaca havia estat la muller d’ocasió d’un oficial de marina estranger -rus, però, i no pas nord-americà- que acabaria deixant-la sense que la cosa acabés malament del tot. De fet, en una entrevista publicada l’any 1931 a la revista japonesa Jiji-Shinpo, la senyora Corell reconeixia haver explicat aquesta història al seu germà, tot i que, com desprès confirmaria a la soprano japonesa Tamaki Miura, famosa Butterfly operística de l’època, la Cio-Cio-San autèntica mai no va pensar en suïcidar-se.

Quan l’obra de Long fou publicada al Century Magazine –i inclosa, poc temps després, en un recull de contes seus sobre temes orientals- poc podia sospitar el seu autor la repercussió que tot allò portaria quan caigués a les mans de l‘autor dramàtic David Belasco i, més tard, de Puccini i els seus llibretistes Illica i Giacosa. Amb el seu final dramàtic, inventat –aquest sí- per Long, l’obra interessà al comediògraf David Belasco, que en va copsar l’interès teatral i que va acuitar Long per aconseguir-ne els drets d’adaptació. Tot i havent fins aleshores rebutjat altres proposicions similars –entre elles la de la coneguda actriu Maude Adams- el novel·lista acabà cedint i fins i tot col·laborà amb l’adaptació teatral pel que feia a l’ambientació local. La peça teatral, en un sol acte, s’estrenà el 5 de març de 1900 al Herald Square Theatre de Nova York, acompanyada de l‘obra còmica Naughty Anthony. Potser aquest fet va enganyar d’antuvi als espectadors, que reien dels disbarats en la pronunciació anglesa de la geisha en les primeres escenes; tot, però, canviaria quan es produí la magnífica intuïció teatral de la vetlla nocturna, una idea que passaria pràcticament sense canvis a la versió operística. Craig Timberlake, en el seu volum Life and Works of David Belasco, en recollia l’efecte d’una manera ben gràfica:

“La transició entre ambdós quadres es produí sense l’habitual baixada del teló. Mentre es ponia el sol Butterfly, amb el nen i Suzuki, arraulits prop de la finestra, esperen  l’imminent arribada de Pinkerton. Cau el vespre i les llanternes de celebració preparades per l’acollida s’apagaven una a una fins que tota l’escena quedava a les fosques. Gradualment s’insinuava la llum de l’alba i es podia veure la figura immòbil de Cio-Cio-San, dreta davant la finestra mentre Suzuki i el fill dormen prop dels seus peus. Poc a poc, el sol omple la sala i els ocells fan sentir el seu piuar des del jardí.”

Catorze minuts de silenci escènic –sense música!- que deixaren esbalaïts els espectadors, subjugats per la presència i el posat de l’actriu Blanche Bates.

A finals del mes de març l’obra deixà de representar-se, però poc temps després s’estrenava al Duke of York Theatre de Londres, formant programa doble amb Miss Hobs de Jerome K. Jerome. Allí va poder veure-la Giacomo Puccini, convidat pels seus amics Alfredo i Maria Angeli, i tot i no entenent l’anglès va quedar corprès per la interpretació d’Evelyn Millard, que el propi Belasco havia preparat segons el model de la Bates. La resta és ben coneguda: els drets d’adaptació de novel·la i peça teatral van ser adquirits per mil cinc-cents dòlars y l’òpera Madama Butterfly rescatà per a la posteritat una concepció escènica que sense el seu vessant líric s’hauria perdut irremissiblement. Quan la òpera es representà a Filadèlfia el 14 de gener de 1907, pocs dies després de la seva estrena a Nova York i amb els mateixos intèrprets, encapçalats per Geraldine Farrar i Enrico Caruso, Long assistí a la representació des d’una llotja que compartí amb Elvira Puccini. No va voler sortir a saludar al final de la representació com sí que ho feu Puccini. Aquell ja no era el seu moment de glòria. 

MARCEL CERVELLÓ