DON GIOVANNI
És potser la més famosa de les òperes de Wolfgang Amadeus Mozart, amb un text del llibretista Lorenzo Da Ponte, basat llunyanament en la comèdia El burlador de Sevilla, durant molt de temps atribuïda a Tirso de Molina, però que recentment s’ha vist que sembla que és d’un autor italià de la mateixa època.
L’òpera de Mozart va ser estrenada en el Teatre Nostic de Praga el 29 d’octubre de 1787. L’aleshores empresari d’aquest teatre, que era l’italià Pasquale Bondini, havia quedat fascinat per l’èxit obtingut a Praga per Le nozze di Figaro (que a Viena havia obtingut només una atenció mitjana), i va convidar Mozart i al llibretista perquè anessin a Praga a comprovar “in situ” com la música de Le nozze di Figaro se sentia per tota la ciutat i a totes les hores. Efectivament, els convidats van poder presenciar com pels carrers passaven músics improvisats que tocaven els números més importants de Le nozze i als balls públics de Praga, es tocaven també adaptacions de l’òpera. Davant d’això, l’empresari va demanar als dos artistes si volien escriure una nova òpera per al Teatre Nostic. Com que feia poc que s’havia estrenat a Venècia una òpera en un sol acte de l’aleshores molt conegut compositor italià Giuseppe Gazzaniga (1743-1818) sobre el tema de Don Giovanni, Mozart i Da Ponte van decidir agafar aquest tema però donant-li un desenvolupament més gran, perquè tingués unes dimensions semblants a les de Le nozze di Figaro.
Per poder compondre l’òpera amb comoditat Mozart i la seva esposa van acceptar la invitació d’un compositor amic, Franz Xaver Dussek i la seva esposa Sophia, que tenien una confortable vil·la d’estiu als afores de Praga. Els Mozart van anar passant els dies perquè l’estrena, que s’havia fixat per al dia 15, finalment es va haver de retardar fins al 29 d’octubre per les típiques raons teatrals (malalties, incompliment de les tasques de preparació, etc.).
Sobre la composició de Don Giovanni en aquesta vil·la dels Dussek ens han arribat algunes anècdotes, especialment la relativa a la preparació de l’obertura que, tal com se solia fer aleshores, Mozart va deixar pel final de tot. La nit abans de l’estrena, Mozart encara no l’havia escrita, i els músics estaven esperant rebre les parts d’orquestra per poder-la interpretar. Mozart es moria de son, però la seva esposa Konstanze el va mantenir despert, diuen, servint-li abundants racions de cafè fins que la va haver acabat. Les partitures van ser enviades ràpidament als copistes: no hi havia aleshores manera de reproduir escrits com els que tenim avui (fotocòpies, etc.) i amb els fulls amb la tinta encara humida es van posar als faristols dels músics, que van poder-ne fer una única lectura abans de l’estrena. Molts cops les coses que avui trobem perfectament simples no ho eren gens aleshores i segurament les interpretacions precipitades de les obres acabades d’escriure avui ens esgarrifarien.
En tot cas, l’estrena a Praga va ser un èxit (hi va haver critiques favorables fins i tot a la premsa local), i per això al teatre de la cort de Viena l’emperador va acceptar que també es fes el Don Giovanni l’any següent; en tornar-la a posar en escena, Mozart hi va fer alguns canvis i alguns afegits, dels quals els més notables són una ària de Don Ottavio (“Dalla sua pace”, al primer acte) i una per Donna Elvira (“Mi tradì quell’alma ingrata”, del segon). Segons sembla, Mozart va escriure “Dalla sua pace” perquè el tenor que havia de cantar el Don Ottavio a Viena no es veia en cor de cantar “Il mio tesoro”.
Pel caràcter pròxim al romanticisme del tema, aquesta va ser l’única òpera de Mozart que es va fer algunes vegades durant el segle XIX, quan la música de Mozart es “venerava” però no es feia quasi mai. Hem de pensar que no es va estrenar a Barcelona fins el 1849, i només a poc a poc va anar apareixent en les programacions del Liceu (1866, 1874, 1880). Naturalment, en el segle XX les coses van canviar i avui dia Don Giovanni és considerada una obra mestra.
L’òpera de Mozart –única que la gent coneixia aleshores- va ser molt mal representada al Teatre Principal de Barcelona quan es va fer finalment el 1849 (un intent de fer-la el 1824 havia estat prohibida per la censura!!). La crítica va respectar l’obra del compositor, però es van dir tota mena de males paraules sobre el llibretista, considerat un indecent per la seva adaptació del tema. No oblidem que aquests eren els anys del famós drama de Zorilla, Don Juan Tenorio (1844), on el llibertí, impulsat per la virginal Inés (“del alma mía”) acabava penedint-se en el darrer moment: “Si un punto de atrición da al alma la salvación…” i se n’anava al cel amb ella.
Un altre problema suscitat pels canvis estètics dels anys que anaven passant era el final. Quan Don Giovanni se n’ha anat a l’infern, l’estètica romàntica demanava –i exigia!- que l’obra acabés aquí. On s’és vist que després apareguessin tots els que volien castigar el llibertí i passessin una bona estona resolent els seus propis conflictes per acabar amb el “Questo è il fin di chi fa mal”? Encara avui dia conec persones que no entenen que Mozart i Da Ponte no van escriure una història romàntica sinó un “dramma giocoso”, és a dir, una òpera bufa, i encara que el personatge de Leporello és netament un criat còmic a la manera tradicional. Hi va haver qui no ho va entendre així… i encara n’hi ha que ho mantenen; en algunes funcions –per fortuna no en la nostra- s’arriba a tallar l’obra aquí, llençant al cove vint minuts de música de Mozart, cosa molt més inadequada que no pas el seu final real.
Roger ALIER
|
