UN FINAL QUAN NO TOCAVA
Arran de l’estrena de la seva òpera Goyescas a la Metropolitan Opera de Nova York -39 i Broadway, encara- Enric Granados escrivia al seu amic Amadeu Vives. “Finalment –li deia- he vist realitzat el meu somni. És ben veritat que tinc ja els cabells blancs i que amb prou feines he començat la meva obra. Treballo, però, amb entusiasme i la meva alegria, és més pel que ha de venir que no pas pel que fins ara ja he pogut fer”
La il·lusió per tenir encara tota una vida operativa per davant, però –i de fet ja abans de l’estrena havia comentat a Òscar Esplà que Goyescas encara no tenia una configuració definitiva- s’estroncaria sobtadament el 24 de març de 1916 quan el vapor Sussex amb el que tornava a Europa fou torpedinat per un submarí alemany al Canal de la Mànega i tant el compositor com la seva dona moriren ofegats. Es va dir que bona part de la culpa la va tenir el pes de les peces d’or que tant ell com la seva muller duien cosides als folres de la seva indumentària; una precaució, com la de no refiar-se de les condiciones fiduciàries d’un temps de guerra i voler cobrar en or, que va resultar fatal. L’anècdota, però, ara no ve al cas. Allò cert és que l’esdevenidor a la música espanyola, tan augurat pel seu mestre Felip Pedrell, va perdre una de les seves apostes més segures.
Tot acceptant un suggeriment del pianista nord-americà Ernest Schelling, Granados utilitzà el material temàtic dels dos quaderns de la seva suite per a piano Goyescas per reestructurar-lo en forma de números per l’òpera, alterant l’ordre de Coloquios en la reja, eliminant l’epíleg (Serenata del espectro)i fent-hi figurar com a escena inicial allò que era ja com a apèndix necessari de la suite (“El pelele”). Després d’haver-ne traçat el canemàs del llibret conjuntament amb Fernando Periquet, el text fou enllestit per aquest sobre la música ja escrita. El que acabaria sent famós Intermedi entre els dos primers quadres va haver de ser composat a corre-cuita per tal de donar temps per a la mutació escènica. Sembla que el compositor no en va quedar massa satisfet, i així ho comentava amb Pau Casals tot dient-li “Me n’ha sortit una jota!”. “Encara millor! – va contestar Casals-: Que potser Goya no era aragonès?”.
Un cop descartada la prevista estrena al Liceu a la temporada 1914-15 (l’obra s’hauria d’haver titulat Los majos enamorados) i el posterior projecte de l’Òpera de París, impossibilitada per les circumstàncies bèl·liques, Schelling gestionà l’estrena al Metropolitan, on hi seria la primera òpera cantada en espanyol de la seva història. En foren prestigiosos intèrprets, aquell 28 de gener de 1916, el gran tenor de Montagnana Giovanni Martinelli (Fernando), el famós baríton romà Giuseppe De Luca (Paquiro), la soprano nord-americana Anna Fitziu (Anne Fitzhugh, al registre civil) com a Rosario i la mezzo Flora Perini, que havia debutat al Met l’any abans, com a Pepa. Dirigí l’orquestra el mestre Gaetano Bavagnoli i se’n feren cinc representacions, sempre amb èxit.
Marcel CERVELLÓ
|