“SOLA, PERDUDA, ABANDONADA...” I ÚNICA

El melodrama va constituir el motor estètic de Giacomo Puccini (1858-1924). La seva capacitat per crear heroïnes sensibles, lliurades a l’amor fins a l’autoimmolació es personifica en personatges femenins inoblidables, el primer dels quals (després dels dos primers treballs per al teatre, Le Villi i Edgar, que posen la llavor que aviat donaria fruits excel·lents) és precisament Manon Lescaut, que dóna nom a una òpera estrenada a Torí el 1893.

L’obra s’inspira en la novel·la divuitesca La història del cavaller Des Grieux i de Manon Lescaut de l’Abbé Prevost i que anys abans havia servit de base per a òperes d’Auber i, sobretot, de Massenet, esdevinguda cèlebre i avui encara en repertori. Puccini es va voler allunyar estilísticament de Massenet arrecerant-se en un verisme molt personal, cosa que va influir en la concepció musical, però també d’un llibret escrit a diverses mans.

Inicialment, l’editor Giulio Ricordi havia posat objeccions al fet que el jove compositor volgués posar música a una obra que Massenet ja havia escrit i que s’havia estrenat recentment a Itàlia. Però Puccini considerava que la visió del compositor francès era, i citem textualment, de “perruca empolsegada”. A més, Puccini va declarar: “Manon és una heroïna en la que crec i per tant mai deixarà de vèncer els cors del públic. Per què no poden haver-hi dues òperes sobre ella? Una dona com Manon pot tenir més d’una amant”, la qual cosa indica fins a quin punt Puccini sentia una extraordinària atracció cap al personatge, que constituiria la seva primera gran heroïna, abans que Mimì, Cio-Cio San, Turandot, Liù o Minnie fessin acte de presència. I és que Manon Lescaut es podria subtitular perfectament com a “ascensió, caiguda i decadència d’una dona provinciana”, perquè és, efectivament, un perfecte retrat psicològic d’un personatge femení abocat a la fatalitat vist des de l’òptica del realisme i sense el distanciament preciosista de la música de Massenet: no oblidem que Puccini s’emmarca dins del ja citat verisme que li era contemporani, de manera que la seva partitura traspua tota la força que arrossega els seus protagonistes a la crua realitat.

Puccini va escriure Manon Lescaut en gran part a la seva casa de Torre del Lago, veritable nucli geogràfic de la seva inspiració, i va comptar amb la inestimable col·laboració de dos llibretistes amb qui mantindria una relació força estreta al llarg d’algunes de les òperes posteriors: Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, després que Puccini descartés la col·laboració de Marco Praga i Domenico Oliva, habituals poetes de Ricordi. I fins i tot sembla que el compositor Ruggiero Leoncavallo i el mateix Ricordi també van ficar-hi cullerada. Finalment, l’òpera es va estrenar sense que constés el nom dels autors del text. Una obra de tots i de ningú, com li agradava definir-la a Puccini. El fet que els llibretistes fossin tants, fa de Manon Lescaut més que una obra clarament lineal una òpera d’estampes, com si al llarg dels seus quatre actes es volguessin mostrar escenes de la vida de Manon al costat de Des Grieux, el seu amant.

El músic de Lucca va saber extreure de la novel·la el moll de l’os, la seva columna vertebral. La literalitat aplicada a l’òpera de Massenet esdevé en Puccini un oli impressionista que situa en primer pla la tragèdia dels dos protagonistes, la cortesana Manon i el cavaller Des Grieux, amb una clara i nítida progressió ètica i anímica al llarg de dues escasses hores de música, amb les quals Puccini es consolida com a un extraordinari dramaturg: l’ària (o soliloqui) “Sola, perduta, abbandonata” que canta Manon al quart acte o el duet del segon acte entre Des Grieux i Manon revelen ja la capacitat de Puccini per crear escenes de tensió i progressió dramàtiques. En el cas del duet, un cop s’ha definit i consolidat de nou ja la passió que uneix Manon i Des Grieux, l’escena que culmina en un crescendo expansiu a partir de les frases “I baci miei son questi” per part de Manon i “I baci tuoi son questi” per part de Des Grieux.

Manon Lescaut es va estrenar amb gran èxit l’ú de febrer de 1893 al Teatro Regio de Torí. Ricordi va optar per la ciutat piemontesa, lluny de Milà, capital operística per antonomàsia que es preparava per a l’estrena, vuit dies després, del Falstaff amb què Giuseppe Verdi posava punt final a la seva carrera com a compositor teatral.

L’èxit de l’òpera va ser considerable i encara ho va ser més quan, el 1894 (un any després de l’estrena a Torí) es va veure la seva primera representació londinenca. Amb motiu d’aquelles representacions britàniques, la ploma esmolada de Bernard Shaw va escriure aquestes elogioses paraules: “Puccini em sembla més aviat l’hereu de Verdi que no pas cap dels seus rivals”. Un elogi que situava Puccini molt per damunt dels seus contemporanis veristes.

Això va ser vist igualment pels crítics i espectadors que veurien successivament Manon Lescaut representada arreu d’Europa i de Nord-Amèrica al llarg dels anys successius. El 1907, l’òpera de Puccini va arribar al Metropolitan de Nova York, on seria protagonitzada per Enrico Caruso en el paper de Des Grieux. Al Liceu havia arribat el 5 d’abril de 1896 i hi va tornar al llarg d’una quarantena de funcions més fins a les últimes, el març de 1986.

Jaume RADIGALES

Professor de la Universitat Ramon Llull

Realitzador del programa ‘Una tarda a l’òpera’ a Catalunya Música