CARMEN, DE SEVILLA AL MÓN

Tots coneixem la gitana Carmen, gràcies sobretot a Georges Bizet (París, 1838 – Bougival, 1875) que, amb ella com a protagonista i sobre un llibret de Ludovic Halévy i Henri Meilhac, va compondre una òpera que, malgrat la seva temàtica profundament espanyola, ha esdevingut la més popular i representada de totes les òperes franceses, amb el permís del Faust de Gounod, és clar.

Però si busquem els responsables d’haver fet sortir aquest personatge a la llum, hem d’anar més enrere. Trobarem dos noms. El primer, el de Prosper Mérimée (París, 1803 – Cannes, 1870). Aquest fou escriptor, historiador i arqueòleg, molt influït pels exemples literaris de Walter Scott i el rus Alexander Pushkin, que li van fer desenvolupar una certa afecció cap a les coses misterioses. Hispanòfil, va viatjar en nombroses ocasions a Espanya, país que en aquell temps era considerat poc menys que exòtic. En un d’aquests viatges, fet el 1830, va conèixer i fer amistat amb un destacat personatge de l’alta societat, que és el segon nom al qual em referia. Estic parlant de Doña María Manuela Kirkpatrick de Closeburn (Màlaga, 1794 – Madrid, 1879), nascuda a Andalusia filla de pare escocès i mare belga. Aquesta senyora havia ingressat a la més rància aristocràcia espanyola pel seu matrimoni amb Cipriano Palafox y Portocarrero, que ostentava una llarga llista de títols nobiliaris. Entre ells el de Comte de Montijo. I així, la senyora Kirkpatrick era coneguda com la Comtessa de Montijo. Dit de passada, la més petita de les dues filles del matrimoni fou, anys desprès, la famosa Eugenia de Montijo, emperadriu dels francesos, consort de Napoleó III Bonaparte.

La Comtessa de Montijo fou qui explicà al aleshores jove literat francès la història que utilitzaria per escriure una novel·la, titulada Carmen el 1845 i que seria publicada dos anys més tard. La novel·la de Mérimée desenvolupa i canvia la història inicial narrada per la Comtessa, que sembla que anava d’un malagueny que va matar la seva “querida”. La Carmen literària explica la història de José Lizarrabengoa, antic militar d’origen navarrès que el narrador, un arqueòleg francès de viatge per Andalusia, coneix en una fonda. Posteriorment, l’ex militar i actual contrabandista, és condemnat a mort per l’assassinat per gelosia de Carmen, la gitana de la qual estava bojament enamorat, i abans de l’execució explica com va anar la cosa al narrador. Aquesta, més o menys, és com la de l’òpera, encara que hi ha algunes variacions, però en definitiva, el moll de l’os és el mateix: el militar, seduït per la gitana, deserta de l’exèrcit i abraça una vida de delinqüent, per acabar matant Carmen degut a que aquesta no l’estima. Val a dir que la Carmen de la novel·la és certament una mica mala peça.

No em direu que no es tracta d’un material susceptible de convertir-se en òpera. Jo crec que sí i molt.  L’obra, però, va recollir un solemne fracàs en la seva estrena, en el Teatre de l’Opéra-Comique, el 3 de març de 1875. Cal preguntar-nos el per què, quan es tracta d’una història tan atractiva des del punt de vista teatral i amb una música tant brillant i reeixida, de gran lirisme a estomes i plena de color local i sensualitat. Bàsicament es pot dir que el públic de París, tant refinat i encartonat en els seus gustos operístics, no estava preparat en absolut per apreciar el que li havien posat al davant. Una història massa escabrosa.

Bizet va morir just tres mesos després, dia per dia, de l’estrena, el 3 de juny, d’un atac de cor, quan només tenia 36 anys. Com sempre, les males llengües van dir la seva i atribuïren al fracàs de Carmen la prematura desaparició del seu autor. Solemne ximpleria ja que encara que es va voler retirar l’òpera després de la quarta o cinquena representació, va arribar a assolir-ne 48 durant aquella primera temporada, però no van ser suficients per a les finances del teatre, que cap al final regalava entrades per tal que es veiés ple. No obstant, Bizet bé devia creure en la seva obra ja que només un dia abans de la seva mort havia firmat el contracte per que fos representada a l’Òpera de Viena, on va triomfar i d’on va sortir disparada a conquerir el món, encara que no tornaria a París, per quedar-s’hi ja, fins el 1883. Per desgràcia, el pobre Bizet no va poder veure el gran èxit de la seva darrera òpera.

Carmen fou considerada una ‘òpera còmica’ dins l’implacable i ridícula classificació que es feia de les òperes a França. Per què còmica? Doncs perquè en el país veí es considerava com a còmica tota òpera que inclogués diàlegs parlats, independent de que fos el més negre dels drames. Carmen, una veritable tragèdia, tenia aquests diàlegs parlats que posteriorment foren substituïts per recitatius orquestrats compostos per Ernest Guiraud (Nova Orleans, 1837 – París, 1892) i que formen part integrant de qualsevol producció de Carmen que veiem avui en dia. Però d’aquesta òpera podem dir que va canviar per sempre la història del gènere a França, tot dinamitant la famosa classificació, que desapareixeria ja poc després. A més a més, Carmen és el nítid antecedent del moviment que es desenvoluparia amb gran èxit a Itàlia, uns quinze anys després, el verisme.

No em puc estar d’acabar aquest escrit parlant de Carmen, el personatge, com a un dels pocs del repertori amb veritable entitat humana. Dona lliure i valenta, que administra el seu propi destí sense permetre interferències de mascles alfa, cosa impensable en el moment de la creació de l’òpera. Això l’acaba perdent, quan un d’aquests decideix que no mereix viure, però fins i tot mirant la mort cara a cara, ella no cedeix i pronuncia les paraules que li atorguen tota la seva grandesa: “Lliure va néixer i lliure morirà”. Olé!

                                                                      JORDI TORRENTS