COSÌ FAN TUTTE

Roger Alier

Òpera en dos actes de Wolfgang Amadeus Mozart, sobre un llibret original de Lorenzo Da Ponte. Estrenada en el Burgtheater de Viena, el 26 de gener de 1790, en presència de l'emperador Josep II d'Àustria.

Elegant òpera bufa, és una farsa simètrica en la seva forma i en certa manera és també un adéu al món de la música galant amb suaus pinzellades de caràcter rococó.

Havia costat molt que l’'emperador Josep II, que havia tornat molt cruixit de la guerra contra els turcs i disposava ara de molt menys recursos que abans per a les diversions de la cort, li encomanés finalment una òpera nova a Mozart perquè la fes amb el seu col·laborador més eficaç, Lorenzo Da Ponte. L'encàrrec incloïa l'advertència que aquesta vegada no es podria fer un espectacle del calibre de les dues òperes bufes anteriors realitzades pels autors (Le nozze di Figaro, 1786, i Don Giovanni, 1787). En comptes de la dotzena llarga de personatges d’aquestes dues creacions, ara Da Ponte i Mozart s’havien de cenyir a només sis personatges i fins i tot el cor tenia intervencions més reduïdes aquí que en les dues òperes anteriors. Però a Mozart no li caldrien grans quantitats de cantants ni de recursos per fer la més perfecta de les seves creacions operístiques.

Així, doncs, aquesta peça excepcional no sols té una instrumentació exquisida, sinó que inclou molts més números de conjunt (trios, quartets, quintets, etc.) del que era habitual. I, per damunt de tot, cal assenyalar l'exquisidesa d'alguns passatges excepcionals, com el trio "Soave sia il vento" (acte I, amb Fiordiligi, Dorabella i Don Alfonso) i el cànon a quatre veus del brindis nupcial (acte II, amb Fiordiligi, Ferrando, Dorabella i Guglielmo), sense oblidar la deliciosa obertura amb el seu joc d'instruments de vent.

S'ha especulat molt sobre el caràcter eminentment llibertí de la història que va engiponar Da Ponte (que era un conqueridor una mica amargat per les seves aventures que no li havien proporcionat més que una visió pessimista de la vida). Per una vegada, però, Da Ponte no va recórrer a una obra literària ja existent, sinó que es va inventar un argument de caràcter indubtablement galant sobre el tema de la infidelitat amorosa que, encara que en el títol l'atribueix a les dones (Così fan tutte= "Així fan totes"), en realitat afecta també els homes de la trama. És una historia "moralista" de tall típicament rococó, amb final feliç i tot. L'arribada de l'estil romàntic, pocs anys més tard, va cobrir d'oprobi aquesta història inversemblant: tant Beethoven com Wagner la van criticar i no van saber veure-hi l'excelsitud de la música mozartiana, que va ser recuperada per autors menys dogmàtics del segle XX, com Richard Strauss, que va saber apreciar que en aquesta obra Mozart arriba a un nivell realment excepcional i que va inspirar el propi Richard Strauss en la creació del seu Cavaller de la rosa.

I, en definitiva, la qualitat no afecta sols la música, sinó fins i tot l'argument de Da Ponte té l'enginy necessari per dibuixar la psicologia de cada personatge de la trama i per fer-nos-en arribar el missatge, que el protagonista escèptic i burleta, Don Alfonso, ens dicta cap al final de l'opera:

"Fortunato l'uom che prende

Ogni cosa pel buon verso"

("Afortunat aquell que pren totes les coses pel bon costat").

Si som capaços de prendre aquesta història bufa, doncs, pel bon costat dels seus valors estètics i per l'alegria de viure que respira, sens dubte que Così fantutte ens deixarà un excel·lent record musical i teatral.