DON CARLO
L’acció té lloc en diversos llocs d’Espanya en el segle XVI, durant el regnat de Felip II
(1556-1598)
ACTE PRIMER
Monestir de Yuste (Extremadura)
En el claustre del monestir un monjo prega davant la tomba de l’emperador Carles V mentre la resta de la comunitat ho fa dins la capella (Carlo il sommo imperatore). Arriba Carlo, príncep d’Astúries, hereu de la corona, a la recerca de calmar les seves preocupacions (Io l’ho perduta!) i, sorprès, creu reconèixer la veu del seu avi, l’emperador, en la del monjo.
Arriba Rodrigo, marquès de Posa, gran amic de Carlo. El marquès acaba de tornar d’un viatge a Flandes on ha estat testimoni dels abusos de la dominació espanyola i demana Carlo que utilitzi la seva influència davant el rei, el seu pare, per tal d’acabar amb aquesta situació (L’ora suonò). El príncep, per la seva banda, li confessa que està enamorat de la reina, Elisabetta de Valois, la seva madrastra, situació molt compromesa. El consell del seu amic és allunyar-se de la cort i treballar per la causa de Flandes. Abans de separar-se, els dos homes es juren amistat eterna (Dio, che nell’alma infondere).
Mentrestant, en els jardins del monestir trobem reunida la cort de dames de la reina, que s’entretenen amb alegria i despreocupació (Sotto ai folti, immensi abeti). Entre elles hi ha la bella Princesa d’Eboli, que canta una cançó, la ‘Cançó del vel’ (Nei giardin del bello). Arriba la reina i després Rodrigo que li entrega una carta de la seva mare, la reina vídua de França, i una nota de Carlo, tot demanant-li, al mateix temps, que tingui una trobada amb aquest. El príncep també fa acte de presència i parla amb la reina (Io vengo a domandar) que, malgrat tot, l’atura tot dient-li que ara és la seva mare. Carlo, frustrat, se’n va.
Arriba de sobte el rei, Felip II, amb els seus cortesans i manifesta la seva sorpresa en trobar la reina tota sola, fet que va contra el protocol establert (Perchè sola è la Regina?). Com a càstig expulsa d’Espanya la principal dama d’honor de la reina, la comtessa d’Aremberg, que és consolada per la pròpia Elisabetta (Non pianger, mia compagna). Rodrigo, encara present, aprofita l’ocasió per defensar la causa de Flandes davant el rei (O Signor, di Fiandra arrivo). Aquest, que simpatitza amb Posa, al seu torn s’obre a fer-li confidències: demana al marquès que vigili el seu fill i la seva esposa, dels quals sospita que poden tenir alguna relació, al mateix temps que l’aconsella desconfiar del Gran Inquisidor (Osò lo sguardo tuo penetrar il mio soglio).
ACTE SEGON
Quadre primer
De nit, en els jardins de la reina, a Madrid
Carlo llegeix una carta en la qual se’l cita a mitjanit en els jardins de la reina (“A mezzanote, ai giardin della Regina... ). Ell creu que ha estat la pròpia Elisabetta qui li ha enviat i veient una dama emmascarada que ell pren per la reina, s’hi dirigeix amb apassionades paraules d’amor. De sobte, però, descobreix que es tracta d’Eboli (Ciel! Non è la Regina!). La situació és delicada i Carlo no pot negar el seu error, de manera que la princesa, sentint-se menyspreada, jura venjança. Rodrigo, que mentrestant ha arribat al lloc, intenta calmar-la (Che disse mai?), però ella se’n va, airada. El marquès de Posa aconsella Carlo que li passi tots els papers comprometedors que puguin estar en la seva possessió (Carlo! Se mai su te fogli... ).
Quadre segon
Davant la catedral de Valladolid
Una multitud s’ha aplegat en el lloc per presenciar un ‘Auto de fe’, cerimònia en que uns heretges condemnats per la Inquisició seran cremats a la foguera (Spuntato ecco il dì). Els reis presideixen l’acte solemne.
Una delegació de diputats flamencs, conduits per Carlo, interrompen la cerimònia (Sire, Sire, no, l’ora estrema non suonò). Venen a suplicar davant el rei que, però, els fa arrestar. Carlo s’indigna i desembeina l’espasa contra el seu propi pare, però Rodrigo l’atura i el desarma (A me il ferro). El rei, en agraïment, el nomena duc. Tothom se’n va mentre la cerimònia prossegueix i la foguera acaba amb els condemnats, les ànimes dels quals són acollides en el cel (Volate verso il ciel).
ACTE TERCER
Quadre primer
El gabinet del rei, a Madrid
Felip II està tot sol en el seu gabinet, sumit en foscos pensaments. La tristesa l’envaeix en no sentir-se estimat per la seva esposa (Ella giammai m’amò!). S’anuncia l’arribada del Gran Inquisidor, imponent personatge eclesiàstic que és cec, degut a la seva avançada edat (Son io dinanzi al Re?). El rei li vol preguntar si pot condemnar el seu propi fill pel seu acte de rebel·lió. L’Inquisidor respon que sí i, a més, li reclama la vida de Rodrigo, a qui odia per les seves idees que considera subversives (Allor son io ch’a voi parlerò). El rei s’hi nega.
Arriba la reina, tota trasbalsada. Li ha desaparegut un cofre amb joies i demana justícia pel robatori (Giustizia, giustizia, Sire!). És el rei qui el té en el seu poder i el torna a la seva dona, tot obligant-la a contemplar el medalló amb el retrat de Carlo que conté (Ardita troppo voi favellate!). Això és una veritable acusació d’adulteri, davant la qual la reina es desmaia.
El rei crida demanant ajut i acudeixen Rodrigo i la princesa d’Eboli (Soccorso alla Regina!). El rei es penedeix de les seves sospites i, quan queden soles, Eboli confessa a la reina que ella ha estat l’autora del robatori amb l’objectiu de provocar l’acusació d’adulteri (Pietà! Pietà! Perdon!). Ho ha fet per gelosia perquè també estima Carlo. La reina, fredament, la deixa triar: o l’exili o un convent. Un cop sola, Eboli es desespera i tria el convent, tot decidint, al mateix temps, intentar salvar Carlo de la Inquisició (O don fatal, o don crudel).
Quadre segon
Una presó, a Madrid
Carlo està tancat a la presó i rep la visita de Rodrigo (Son io, mio Carlo). Aquest confessa que està en perill des que s’han descobert en el seu poder els papers políticament sensibles que Carlo li va confiar (Per me giunto è il dì supremo). Efectivament, una fosca figura dispara sobre Rodrigo que, en morir, diu a Carlo que la reina l’espera l’endemà a Yuste. Igualment, es manifesta feliç de morir si Carlo pot salvar Flandes i regnar sobre una Espanya més feliç (O Carlo, ascolta).
Arriba el rei, acompanyat per Eboli, l’Inquisidor i un grup de cortesans per alliberar el seu fill (Mio Carlo, a te la spada io rendo). Aquest ho rebutja a causa de la mort de Rodrigo. El rei veu el cadàver d’aquest i lamenta profundament la seva mort, en la qual no hi té res a veure. Mentrestant s’ha congregat una multitud davant la presó exigint la llibertat del príncep, arribant a enfrontar-se al rei (Perir dovrà... ). Qui els hi planta cara, però, és l’Inquisidor, que els terroritza de tal manera que l’obeeixen immediatament i se sotmeten al rei (Vi prostrate innanzi al Re). En la confusió, Eboli fuig amb Carlo.
ACTE QUART
Monestir de Yuste (Extremadura). És de nit
Elisabetta està sola, pregant davant la tomba de l’emperador. Adopta el compromís d’ajudar Carlo a complir el seu destí a Flandes, però per a ella només invoca la mort (Tu che la vanità). Arriba Carlo i tots dos s’acomiaden i prometen trobar-se de nou, però al cel (È dessa!).
Entren el rei i el Gran Inquisidor (Sì, per sempre!). Venen a arrestar Carlo. Aquest desembeina per defendre’s, però de sobte surt de la tomba el monjo del primer acte. Aquest agafa Carlo i proclama que les turbulències del món persistiran i només es podrà trobar el descans en el cel. El rei i l’Inquisidor reconeixen en la veu del monjo la de l’emperador i tothom queda paralitzat pel terror (Il duolo della terra). El monjo arrossega Carlo a l’interior de la tomba, que queda tancada.
|
