“FALSTAFF”, L’EXTRAORDINARI ADÉU DE VERDI

Si en el món de l’òpera hi ha hagut una carrera llarga aquesta ha estat, sens dubte, la de Giuseppe Verdi. Des de la seva primera òpera (“Oberto, Conte di San Bonifacio”, 1839) fins a la darrera (“Falstaff”, 1893) hi va més de mig segle. Pràcticament presideix tot el segle XIX i se’l pot considerar el principal referent de l’òpera italiana d’aquest període.

L’evolució de l’art compositiu de Verdi fou notable al llarg de la seva carrera, per bé que va implicar un cert conservadorisme, jo diria que obligat, en el primer tram, per després anar-se obrint, poc a poc i sempre que podia, a nous esquemes, noves maneres de compondre, nova música, sobretot a partir del moment en que es va poder permetre crear òperes de manera més espaiada en el temps. Això va coincidir també amb el moment en que Wagner irradiava la seva particular llum en el panorama musical europeu i, vulguis que no, les influències s’escampaven.

Sabut és que Verdi va pensar en retirar-se després de l’estrena d’”Aida” (1871). Encara no havia complert els seixanta anys però considerava que ja ho havia dit tot. Però molts, amb l’editor Ricordi al capdavant, que mirava sobretot pels seus interessos econòmics, pensaven que un talent tan gran es malgastava en la inactivitat i calia fer alguna cosa per estimular Verdi a crear de nou. I així van trobar un esquer: William Shakespeare, tan reverenciat pel mestre italià però que només en una ocasió (“Macbeth”, 1847) l’havia pogut adaptar per a l’escena operística. I l’encarregat de fer sortir Verdi de l’ostracisme fou un altre geni: Arrigo Boito (1842-1918), compositor i literat, membre en altre temps dels joves rebels que varen conformar el moviment artística de la scapigliatura, que va adaptar com ningú les obres del genial anglès als llibrets operístics. I així, si obviem una primera col·laboració en la revisió de “Simon Boccanegra”, Boito i Verdi van ajuntar esforços per crear una primera obra mestra: “Otello” (1887). Tot un esforç per a un compositor que s’apropava als 75 anys, però que encara guardava energia dins seu. Imagineu-vos si n’havia de tenir per compondre una òpera com “Otello”!

Verdi, a mesura que s’acostava als seus 80 anys, sentia la necessitat de compondre una comèdia. Només ho havia intentat una vegada (“Un giorno di regno”, 1840), amb resultats força negatius. Sens dubte, els seus desitjos responien a voler-se acomiadar del món musical de forma burlesca i sorneguera, fent una gran broma a tothom (d’això va “Falstaff”, precisament). En va parlar amb Boito i aquest va respondre presentant a Verdi l’esquema de “Falstaff”. El mestre hi va estar d’acord i es van posar a treballar colze a colze. No oblideu que Verdi va ser sempre un compositor molt intervencionista en els llibrets.

“Falstaff” és, sens dubte, una òpera beneïda per la mà de tres genis: Shakespeare, Boito i Verdi. L’anglès va crear el personatge, que apareix en les dues parts d’”Enric IV” com a secundari, es comenta la seva mort a “Enric V” i és el protagonista de l’extraordinària comèdia “Les alegres casades de Windsor”. Sir John Falstaff és un cavaller ja vell, molt gras, fatxenda, barrut i vividor, però no està exempt d’una certa dignitat que fa que el públic l’arribi a apreciar i, fins i tot, senti pietat per les males passades que li fan viure. Boito va adaptar la comèdia de Shakespeare i hi va afegir també algun fragment de l’”Enric IV” i el resultat fou un llibret operístic esplèndid, amb una lletra plena de gràcia, de dobles sentits i subtileses, de sonoritats, amb un italià riquíssim que es pot trobar en ben poques òperes. I sobre això Verdi va fer un treball realment fora de sèrie creant una música completament diferent del que havia fet fins aleshores. Jo, personalment, la primera vegada que vaig sentir música de “Falstaff” no podia creure que fos de Verdi. Em sonava més a Richard Strauss. La veritat és que es tracta d’un estil completament personal però que prefigura el futur. Una música rabiosament moderna per a l’època en que fou composta. L’orquestració és brillant, no hi ha pràcticament àries ni números tancats, la música flueix tota l’estona. “Falstaff” és un compendi de l’evolució musical de tot un segle i la fuga final, que canten tots els personatges en un cor, és un brillant adéu musical per part del gran Verdi. Riu millor qui riu el darrer.

La composició de l’òpera no fou ràpida sinó que va ocupar un considerable espai de temps. Més aviat Verdi hi anava treballant en curts períodes, intercalats amb d’altres més llargs d’inactivitat. Sembla que, malgrat l’edat, no tenia pressa. El setembre de 1891 la partitura estava gairebé acabada i un any més tard ho estava l’orquestració. L’estrena va tenir lloc a la Scala de Milà el 9 de febrer de 1893, gairebé sis anys després, dia per dia, de l’”Otello”. Verdi compliria la venerable edat de 80 anys, extremadament longeva per a l’època, el 10 d’octubre següent.

L’estrena de “Falstaff” va tenir lloc només 8 dies després del que va ser el primer gran èxit de Puccini, aleshores un jove de 34 anys, “Manon Lescaut”, en el Teatro Regio de Torí. Aquesta circumstància crec descriu molt bé la transició entre l’antic mestre i el nou. Verdi passa el tesetimoni a Puccini, el qual començarà a triomfar i portarà l’òpera italiana encara més enllà.

Giuseppe Verdi, el mestre de mestres, va sobreviure encara gairebé 8 anys a l’estrena de la seva darrera ópera. Va morir a Milà el 27 de gener de 1901, a la increïble edat, per a l’època, de 87 anys i als pocs dies d’encetar-se un segle XX que ja no seria el seu.

Viva Verdi!!!

JORDI TORRENTS

Membre de la Junta de l'AAOS

Director, guionista i presentador del programa 'Parlem d'Òpera' a Ràdio Sabadell