L’APOTEOSI DEL MELODRAMA

Parlar de La bohème és fer-ho d’una de les òperes més cèlebres de Giacomo Puccini (1858-1924). Però també d’una de les obres d’art més genuïnes de la Itàlia finisecular. I, com en molts altres casos, popularitat i qualitat es donen la mà. Perquè Puccini sempre va escriure per al gran públic però mai no va fer concessions al populisme o a la mediocritat. Al contrari, més enllà de l’aparent sensibleria, de la llàgrima (fàcil?) i d’unes històries d’amor perfectament reconeixibles en els seus extrems oposats (Rodolfo-Mimì i Marcello-Musetta), Puccini s’erigeix en un mestre, en un home de teatre, capaç de fer-nos viure realment allò que en aparença no són més que personatges de cartró pedra. Potser perquè part d’això és el verisme, l’escola operística italiana posterior a Verdi que té en la primera generació els noms de Ruggiero Leoncavallo, Pietro Mascagni i Giacomo Puccini. Tot i que sempre m’he resistit a considerar La bohème una òpera cent per cent verista: al tercer acte, la pulsió rítmica que acompanya les frases de Rodolfo per explicar la tos de Mimì com un dels símptomes de la seva malaltia mortal (Una terribile tosse l'esil petto le scuote) apunta maneres clarament impressionistes.

Verista? Impressionista? Al capdavall, els genis superen les etiquetes, de manera que Puccini en general i La bohème en particular transcendeixen les obsessives classificacions taxonòmiques de les que som víctimes i botxins quan intentem explicar una obra mestra com la que ens ocupa. I és que La bohème és un engranatge perfecte de teatre musical, l’apoteosi del melodrama. Quantes vegades ens hem emocionat amb els esventrats Mimì! Mimì! que entona el tenor que canta Rodolfo! Quantes vegades hem pensat que la vida és meravellosa –ni que sigui per uns minuts- quan Musetta torna als braços de Marcello al final del segon acte mentre una banda interpreta un aire marcial que remet a La Marsellesa... I és que Puccini se la sabia molt llarga i, quan ens situa als límits de l’emoció, ens recorda que el teatre pot ser com la vida mateixa. I és aleshores quan es desborda aquella passió que susciten els grans gèneres artístics, com l’òpera. Verista potser sí, impressionista també, però sobretot real, tot i estar davant d’un art (l’òpera) que és el més inversemblant de tots: Puccini sabia tan bé com ningú que és impossible que algú mori tísic mentre canta. I paradoxalment, més de cent anys després d’una òpera estrenada l’ú de febrer de 1896 al Teatro Regio de Torí sobre la novel.laEscenes de la vida bohèmia d’Henry Murger, ens seguim emocionant veient Mimì morta dalt de l’escenari.

Sí, La bohème es va estrenar a la capital del Piemont amb direcció d’Arturo Toscanini, el mateix que trenta anys després, el 1926, quan en feia dos que Puccini havia mort, va interrompre la representació de Turandot el dia de l’estrena després que una altra heroïna típicament pucciniana i emparentada amb Mimì, la pobra Liù, caigués morta a l’escenari de La Scala de Milà. “L’òpera s’acaba aquí perquè el mestre va morir en aquest punt”, va dir Toscanini al públic milanès. Alguns murris van aferrar-se a un clau ardent per dir que el que Toscanini volia dir era que l’òpera com a gènere havia mort després del decés de Puccini. Això, a banda d’injust, és del tot inexacte i afirmar-ho a principis del segle XXI és patètic. Però sí que és cert que amb Puccini mor una manera determinada d’entendre l’òpera i l’espectacle operístic. A partir de la mort de Liù, les coses ja no serien el que havien estat fins aleshores. Però són les últimes paraules de Mimì al final de La bohème les que comencen a marcar el final d’una mentalitat davant de l’òpera.

JAUME RADIGALES

Crític musical de CATALUNYA MÚSICA i de LA VANGUARDIA

Professor de la UNIVERSITAT RAMON LLULL