RETRAT D’UNA DONA AMB FLORS

Podria ser un retrat de gènere d’aquells que uns pintors més acomodaticis que fidels a la veritat feien sovintejar en una societat un si és no és melindrosa que s’acontentava de les floridures del seu temps. Verdi, però, no ho va veure així. Si ara molts registes d’escena volen fer de Violetta Valéry una dona assedegada de llibertat –aquell “Sempre libera” s’ha entès sovint d’una manera tal vegada massa literal; el compositor i el seu llibretista Francesco Maria Piave –més aquell que no pas aquest- en volgueren fer sobretot una víctima. Una víctima de qui? De la societat hipòcrita de la seva època, és clar. També, però, de la prepotència dels homes que l’envoltaven, un dels quals (Alfredo Germont, que era també Armand Duval, alias Alexandre Dumas, amb coincidència d’inicials o sense) hauria pogut salvar-la i no ho va fer. Per covardia o per comoditat, però s’estimà més fugir que intentar-ho. Cal recordar aquí aquelles paraules de la carta de comiat que li va trametre abans de deixar-la: “No soc prou ric per estimar-te com voldria, ni tan pobre com per ser estimat com a tu t’agradaria. Oblidem-nos els dos: tu d’un nom que hauria acabat de ser-te gairebé indiferent i jo d’una felicitat que m’ha resultat impossible”. Allò cert és que tornà a deixar-la sola –lliure?- al món esvalotat i fals al que l’havia llençat el seu primer protector real, el Duc de Guise.

Qui era, en realitat, aquella Marie Duplessis que tenia als seus peus tot un París de festes i teatres? Nascuda a la localitat normanda de Nonant l’any 1822 como Alphonsine Rose Plessis, era filla d’un marxant eixelebrat que l’abandonaria en morir la seva muller, una dona pobre però sembla que de bona família. Escapant-se de la tutela d’una tia poc amatent a la seva educació, Alphonsine hagué de guanyar-se la vida en feines d’escarràs fins que, en arribar a París, va entrar a treballar a l’obrador d’una modista on pogué obtenir els recursos necessaris per iniciar unes relacions que acabarien proporcionant-li una munió d’amants i una vida de dissipació que acabaria definint el seu caràcter. Una rebel, la Duplessis? Més aviat una víctima de la societat que li va tocar de viure.

Si Dumas va novel·lar la seva vida, qui sap si amb un cert rau-rau de consciència culpable, la posterior versió escènica al Théâtre du Vaudeville a París proporcionà a Verdi l’ocasió per enamorar-se del personatge, potser identificant-lo d’alguna manera amb la situació que ell mateix vivia amb Giuseppina Strepponi –i la figura del pare podria recordar-li la del vell Barezzi, és clar- i decidir posar-li música quan encara no havia acabat del tot el seu Trovatore. Tot i que hi ha qui diu que el detall de les flors –unes flors que no fan olor i no molesten els qui tenen problemes per respirar- es pura invenció de Dumas, la cosa certa és que Verdi en tragué força profit en l’escena entre Violetta i Alfredo al primer acte de l’òpera.

Pensada primer amb el títol de Amore e morte, obstaculitzat per una censura que, estranyament, acceptaria el de La traviata, potser fins i tot més agosarat, l’òpera s’estrenà al Teatre La Fenice de Venècia el 6 de març de 1853. No va agradar. I sembla que ni la qüestió del vestuari ni la cruesa de l’argument hi van tenir res a veure. Eren els mateixos al Teatro San Benedetto l’any següent, on l’òpera assolí un èxit aclaparador amb un públic tan venecià com el de l’any anterior. Tal vegada els intèrprets? Sí que sembla cert que Felice Varesi, que havia estat el primer Rigoletto, no estava gaire engrescat amb la seva part, que considerava inferior als seus mèrits, i que l’aspecte físic de la protagonista, jove i malalta, no era allò que suggeria la robustesa de la Fanny Salvini-Donatelli, que però havia rebut aplaudiments al primer acte, abans que tot se’n anés en orris. Tant se val. El cas és que la òpera acabà triomfant i segueix omplint els teatres de gom a gom. No tothom pot endevinar les coses a la primera.

Marcel Cervelló