Macbeth: assassinats, visions i bruixes
La desena òpera de Verdi va suposar la seva primera aproximació a Shakespeare: el seu principal referent literari. Aquesta òpera representa un dels paradigmes de la passió de poder i s’ha considerat una “òpera senza amore”, que atrapa per la construcció psicològica dels personatges principals. Se serveix d’intel·ligents combinacions instrumentals i solucions formals com el trencament de la “solita forma” o scena (recitatiu-aria-cabaletta), transicions inesperades, un abundant ús de tonalitats en mode menor per dotar l’obra d’un caràcter sinistre i d’una integritat dramàtico-musical nova en Verdi, que s’afermarà a partir de Rigoletto -tot i les temptatives a Luisa Miller-.
En aquest sentit, l’ús dramatúrgic de l’ornamentació vocal i el caràcter di bravura de Lady Macbeth –amb més pes que en Shakespeare- en reflecteixen l’avidesa i ambició com en l’escena del sonambulisme de l’acte final, “Una macchia e chi tuttora”. De gran complexitat estructural, aquesta confessió del crim que ha dut el matrimoni al poder juga amb presència del corn anglès com a instrument sígnic del dolor, sobre un obstinat de semicorxeres en l’orquestra clausurat per un Re bemoll en ppp. El rol exigeix un registre agut brillant, agilitat, un centre ample i mal·leable així com gran dicció pels passatges recitats.
El cor, tractat com un tercer personatge, també presenta pàgines emblemàtiques com el “Patria oppressa” dels refugiats i exiliats a l’acte IV i les escenes de bruixes. La música d’aquestes resulta convencional, enjogassada i gens esfereïdora -tot i la tempesta inicial a l’acte I- en una rara barreja de recursos tràgics, còmics i grotescs. Però assoleixen un pes infreqüent en la tradició italiana i canalitzen l’element sobrenatural, visionari, els encanteris, els maleficis i les al·lucinacions dels personatges.
Entre aquestes al·lucinacions sobresurten les de Macbeth quan veu una daga ensangonada (acte I) en accedir a cometre el primer crim, i durant el brindis de l’acte II quan se li apareix Banquo ja mort. Ni Lady Macbeth el pot asserenar; i acabarà clamant “Pietà, rispetto, amore”, consumit per la soledat i els remordiments en una ària estructurada en tres parts (ABA’) que contrasta el lirisme (A) amb l’exaltació dramàtica de la secció central (B). Exigeix un fraseig acurat, bon fiato per al cant lligat, un centre ample i un timbre dens i fosc, que s’ha d’aparellar a unes grans dots escèniques que el retratin com a heroi, assassí i paranoic. Tot un monarca perdut per l’enveja i l’ambició, conscient del seu fracàs, implora pietat i respecte demostrant que el poder corromp quan no s’exerceix des de la responsabilitat i la consciència. Però hi ha coses que, avui dia, només succeeixen a la ficció.
Albert Ferrer Flamarich
Musicògraf, historiador de l’art, crític del Diari de Sabadell i col·laborador dels programes “Parlem d’òpera” i “L’espia de Mahler” a Ràdio Sabadell 94.6 FM.
|
