Aida, les primeres passes

Un títol com Aida, tan mitificat com mal comprès tant per aquells que només hi veuen un gran aparador d’efectes espectaculars com per aquells altres que en voldrien fer poc menys que una òpera de cambra de xiuxiuejos amorosos, sempre acaba arrossegant algún secret i sovint malentesos més o menys disculpables Un dels més freqüents és el dels origens de la seva naixença. Podriem parlar-ne una mica.

Són encara molts els qui creeuen que l’òpera Aida fou un encàrrec que va rebre Giuseppe Verdi per celebrar l’obertura del Canal de Suez, i en realitat la cosa no va anar així. Per tal de conmemorar la inauguració d’aquella obra monumental, el Khedive d’Egipte hauria volgut que Verdi, a qui admirava,composés un himne adient a l’ocasió. El músic, però, declinà l’oferiment tot al.legant “el nombre de les meves activitats actuals i la meva poca disposició a escriure “pièces de circonstance” en carta adreçada a Paul Draneht, el director dels teatres del país. Sí, però, hi va ser present d’alguna manera a les celebracions, car a la ianuguració del nou Teatre d’Òpera d’El Cairo, el 1er. de novembre de 1869, hi fou representat el seu Rigoletto sota la dirección d’Emanuele Muzio. En el concert inaugural de la festa d’inauguració, el 17 de noviembre, només s´hi poguè escoltar l”Hymne a les celebrations d’Ismailia” compost per Temistocle Solera, que organitzava les festivitats d’aquells dies.

A ls ptimavera de l’any 1870, però, el llibretista Camille du Locle lliurava a Verdi la sinopsi d’òpera inspirat en una idea de l’egiptòleg Auguste Mariette, amb qui havia connectat l’any anterior al Caire i que, acceptada pel músic, fou transformada en un llibret que Verdi feu traduir a l’italià per Sntonio Ghislanzoni i que, amb les esmenes del propi compositor, acabaría essent el d’Aida. Enllestida lòpera, s’estrenaria al Teatro d’Òpera del Caire el 24 de desembre de 1871 amb dirección de Gioivanni Bottesini. Havia trigat, però encara podría entrar de resquitllada en les celebracions de l’obertura del canal. Més val tard que mai.

Marcel Cervelló

Crític d'òpera