Associació Amics de l´Òpera de Sabadell Associació Amics de l´Òpera de Sabadell
Associació Amics de l´Òpera de Sabadell
Òpera a Catalunya


Associació Amics de l´Òpera de Sabadell - Representacions
· Concerts
· Òperes
· Recitals

Associació Amics de l´Òpera de Sabadell - Representacions
· Temporada 2021 - 2022
· Temporada 2020 - 2021
· Temporada 2019 - 2020
· Temporada 2018 - 2019
· Temporada 2017 - 2018
· Temporada 2016 - 2017
· Temporada 2015 - 2016
· Temporada 2014 - 2015
· Temporada 2013 - 2014
· Temporada 2012 - 2013
· Temporada 2011 - 2012
· Temporada 2010 - 2011
· Temporada 2009 - 2010



Plaça Sant Roc, 22 2on 1a
08201 Sabadell
Barcelona . Espanya
Tel. 93-725 67 34
Tel. 93-726 46 17
Fax. 93-727 53 21
EMail: aaos@aaos.info

Temporada 2021 - 2022


IL BARBIERE DI SIVIGLIA

IL BARBIERE DI SIVIGLIA

Gioacchino Rossini (1792-1868)
20/10/2021 - 14/11/2021

Òpera bufa en dos actes (Sobretitulada en català)

Text de Cesare Sterbini i basat en Le barbier de Séville de Pierre Augustin Caron de Beaumarchais.

Estrenada al Teatre di Torre Argentina de Roma, el 20 de febrer de 1816.



Representacions Repartiment Argument Article

LA LONGEVITAT D’IL BARBIERE DI SIVIGLIA DE ROSSINI

Estrenada a Roma el 20 de febrer de 1816, en mig d’una tempesta de protestes que va canviar de signe a la segona representació (l’endemà), va significar per al compositor l’èxit més grandiós de tota la seva carrera. Aquesta perpetuació de l’èxit el deu en part aquesta obra a la gràcia del text de Beaumarchais (Le Barbier de Séville, 1775), bastant ben adaptat a la llengua italiana pel llibretista Cesare Sterbini (1784-1831).

Aquesta feliç conjunció de text i música és la que ha donat a aquesta òpera la seva poc habitual longevitat en escena; avui dia són bastantes les òperes que emergeixen altre cop en els teatres operístics, sovint després d’una llarga hivernació (com altres moltes del mateix Rossini), però el Barbiere que ens presenta novament l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell té el mèrit poc freqûent d’haver sobreviscut durant dos segles malgrat els notables canvis estètics pels quals ha passat el món de l’òpera, des de l’estil encara rococó lluït per Rossini en aquesta obra, passant pel belcantisme romàntic, l’onada forta del Verdi tardà i el verisme, i sobrevivint fins i tots les embranzides del llenguatge del segle XX musical.

El més curiós, però, és que aquesta supervivència ha estat a costa d’una gran quantitat d’alteracions i falsificacions de la partitura que van arribar a fer veritables destrosses interpretatives sense que, però, perdés el seu atractiu per al gran públic operístic de tots els períodes pels quals va anar passant.

Un dels canvis més importants i persistents va ser la reconversió del paper de Rosina, la protagonista, de la veu de mezzosoprano originalment escrita per Rossini, en paper de soprano lleugera. Aquest canvi desvirtua la figura de Rosina, a la qual Rossini, amb la veu de mezzosoprano, volia donar un caràcter decidit i voluntariós que resulta molt més convincent que no pas el caràcter frívol i superficial que deixa intuir la veu agilíssima de soprano de coloratura. Però quan això es va convertir en costum, coincidint amb la

moda de les “sopranos-ocellet”, sorgida a finals del segle XIX, ja no hi va haver res a fer.

A Rossini no li agradava aquesta adulteració del caràcter de Rosina, però mai no va protestar obertament. Sembla que Adelina Patti, que volia cantar el paper així, li va demanar a Rossini que l’escoltés perquè li donés el vist-i-plau. Rossini va seure a escoltar la versió de la Patti, i quan aquesta va acabar de fer els refilets i ornamentacions que li van venir de gust, el mestre es va alçar somrient i va dir: “Magnífic, realment, molt ben cantat. I…de qui és la música?”. Si la Patti hagués tingut una mica de criteri hauria entès la censura implícita en la humorística resposta de Rossini. Però ella ja en tenia prou amb l’aparent complicitat del compositor.

Però, és clar, després van venir altres adulteracions. La “lliçó de música” que canta Rosina en el segon acte resultava massa feixuga per a una veu lleugera, fins i tot malgrat les adaptacions de rigor, i es va acabar imposant el costum de substituir aquesta peça introduint en el seu lloc una ària de coloratura de soprano lleugera que no formava part de la partitura. Però les consciències artístiques de l’època eren molt més laxes, i la salvatjada musical es justificava dient que, a última hora, allò era una “lliçó de música” i s’hi podia cantar una peça qualsevol que permetés el lluïment de la cantant. Qui signa aquestes línies encara va sentir la soprano Gianna D’Angelo al Liceu (1960) cantant les “Variacions de Proch” amb una innegable quantitat i qualitat d’exhibicions vocals.

Les alteracions que va patir el Barbiere no es van reduir a aquests canvis: la figura de Don Basilio va ser objecte de tota mena de grolleres adaptacions per part de baixos que no tenien ni remota idea del que era el cant de les òperes bufes italianes del temps de Rossini; la famosa peça de “La calunnia” s’exagerava, i s’adulterava amb afegits, amb crits molt inadequats i una comicitat de baixa estofa que feia feredat. També el paper del Dr. Bàrtolo se solia alterar, no solament minimitzant el cant buf propi del personatge, sinó sobre tot mentre es va mantenir la tradició –espúria- que el Dr. Bàrtolo no cantés la seva ària “A un dottor della mia sorte”, que és molt extensa i complicada, sinó una altra ària escrita per Pietro Romani  (1791-1877) titulada “Manca un foglio” que era més fàcil, i que el  baix (probablement català) Pau Rosich va introduir a l’òpera i la va cantar tan sovint que finalment es va quedar durant molts anys en la partitura de Rossini (encara apareix en l’enregistrament del Barbiere de La Scala, el 1930, amb Salvatore Baccaloni).

La redempció de totes aquestes barbaritats (a més de talls, adulteracions de tonalitats, etc.) va venir de mans de la mezzosoprano catalana Conxita Supervia, la veu de la qual tenia les qualitats òptimes per cantar el Barbiere com a mezzosoprano de coloratura. Va ser el director d’orquestra Vittorio Gui, un gran entusiasta de Rossini, qui la va animar a cantar el Barbiere en la seva versió original de mezzosoprano, el 1921. L’èxit va ser enorme i la Supervia va fer la mateixa operació de recuperació amb La Cenerentola i L’italiaha in Algeri i les va cantar per tot el món (al Liceu sols el Barbiere L’italiana). La mort prematura de la Supervia (març de 1936) i les guerres que va viure Europa van impedir que aquesta troballa musical no es repetís fins els anys 1940, quan Fedora Barbieri i Giulietta Simionato van començar a cantar Rossini en la tessitura original, cosa que ha motivat el retorn del repertori d’aquest autor al repertori internacional. La gran popularitat de La Cenerentola, modernament, ha competit fortament amb el famós Barbiere di Siviglia, però la presència d’aquesta última òpera continua inalterada. I un cop més la tornem a trobar –en una versió sense adulteracions- per iniciativa de la Fundació Òpera a Catalunya.

Roger Alier


<< Tornar

Calendari

Anterior DESEMBRE 2022
Següent

DL DM DC DJ DV DS DG
      1 2 3 4
5 6 7 8 9 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

Dia amb activitat Dia amb activitat
Dia actual Dia actual

Obres

No hi han representacions.
Patrocinadors
Generalitat de Catalunya Ajuntament de Sabadell Ministerio de Cultura y Deporte - Gobierno de España Diputació de Barcelona Fundació Banc Sabadell
Col·laboradors
TV3 CatMúsica CatMúsica Hotel Urpi CatMúsica CatMúsica Quintana Advocats Obra Social
Associació Amics de l´Òpera de Sabadell Associació d´Amics de l´Òpera de Sabadell
Plaça Sant Roc, 22 2on 1a . 08201 Sabadell . Barcelona . Espanya . T. 93-725 67 34 i 93-726 46 17 . F. 93-727 53 21 . E. aaos@aaos.info
© Copyright 2004 . Normes d´ús . Política de privacitat . Nota Legal . Política de cookies . Mapa Web . Nif. G58192709 . Produït per Anunzia
L´Associació . El Cor . L´Escola . Obres . Representacions . Multimèdia . Notícies . Tarifes . Fes-te Soci . Contacte
Òpera XXI