L’acció té lloc a París i rodalies, cap el 1840
ACTE I
Un saló a casa de Violetta Valéry
El teló s’aixeca durant una gran festa que se celebra a casa de Violetta Valéry, una cortesana. Arriben els convidats, entre els quals es troba Gastone, viscomte de Letorières, que presenta un jove a Violetta. Es tracta d’Alfredo Germont que, segons informa Gastone, és un admirador de la cortesana des de fa temps fins al punt d’haver demanat cada dia per la seva salut durant una recent enfermetat d’ella. Violetta se sent commoguda per la devoció d’Alfredo. En el trascurs de la conversa Gastone suggereix que el seu amic pronunciï un brindis per a tothom. D’entrada s’hi resisteix, però quan és Violetta qui ho demana, Alfredo s’hi llença tot d’una (Libiamo ne’ lieti calici), cantant els plaers del vi i de l’amor.
De la sala adjacent arriba la música del ball. Violetta, de sobte, se sent malament i ha de seure per recuperar-se una mica. Queda sola amb Alfredo, el qual l’adverteix, preocupat, que la vida que porta la matarà i finalment li declara el seu amor. Diu que ja fa un any que està enamorat d’ella i descriu la felicitat que va sentir la primera vegada que la va veure (Un dì felice, eterea). Ella l’aconsella que l’oblidi però, al mateix temps, agafa una flor i li demana que torni tan bon punt sigui marcida. Ple d’alegria, Alfredo veu que això vol dir l’endemà mateix. Agafa la flor i marxa.
Violetta queda sola i amb gran sorpresa sent que la declaració d’Alfredo l’ha tocada ben endins (È strano! È strano!). Acte seguit expressa el seu delit d’estimar i ser estimada (Ah, fors’è lui), però aviat escombra aquests pensaments que considera una veritable bogeria (Sempre libera), de manera que val més continuar amb aquesta vida de plaer, com sempre. De lluny se sent la veu d’Alfredo que la fa repensar un moment, però ella segueix amb la seva idea.
ACTE II
Escena primera
Una casa de camp prop de París
Violetta i Alfredo ja fa tres mesos que viuen junts. El jove manifesta la felicitat que ha viscut durant aquest temps (De’ miei bollenti spiriti). Entra Annina, la donzella de Violetta. Torna de París on la seva senyora l’ha enviada per vendre alguna de les seves possessions per poder mantenir la vida que porten. Alfredo resta molt sorprès amb la notícia i decideix anar immediatament a París per posar-hi remei, tot retreient-se a si mateix no haver-se’n donat compte abans (Oh mio rimorso! Oh infamia!).
Entra Violetta a qui Annina entrega una nota de la seva amiga Flora. L’està convidant a una festa a casa seva, fet que desperta la seva total indiferència. De sobte arriba un visitant: és Giorgio Germont, el pare d’Alfredo. Aquest ve per acusar Violetta de portar el seu fill a la ruïna. Només quan veu els papers relatius a la venda de la seva hisenda Germont se’n dóna compte que és ella qui manten a tots dos. Malgrat restar convençut que Violetta estima el seu fill vol demanar-li un sacrifici. Explica que té una filla i que si Alfredo no torna al si de la família el casament de la noia no podrà tenir lloc (Pura siccome un angelo). D’entrada, Violetta el malinterpreta i li diu que d’acord, que deixarà Alfredo una temporada, però Germont vol que la separació sigui per sempre. Per reforçar els seus arguments, el vell li diu que quan el temps esborri els seus encants, potser Alfredo se’n cansarà d’ella (Un dì, quando le veneri). Els seus precs gradualment vencen la resistència de Violetta i finalment aquesta accedeix a realitzar el gran sacrifici (Ah! Dite a la giovine sì bella e pura).
Quan queda sola redacta ràpidament una nota pel Baró Douphol, el seu antic protector, demanant Annina que l’entregui. Tot seguit escriu una carta per Alfredo i tot just l’ha acabada quan aquest arriba. Veient la confusió de Violetta vol saber-ne el motiu, però està encara més preocupat per una nota que ha rebut del seu pare. Violetta es llença en els braços d’Alfredo i li prega que l’estimi sempre.
Alfredo queda sol i un servent li diu que Violetta ha marxat amb el carruatge. Al cap de poc un missatger entra amb la nota que ha escrit Violetta on informa el seu estimat que el deixa per tornar a la seva antiga vida. Alfredo està enfonsat. Arriba el pare que, per suavitzar el cop, li recorda la seva llar (Di Provenza il mar, il suol), però no serveix per res. Veient la nota de Flora, Alfredo marxa corrents jurant venjança.
Escena segona
Un saló a casa de Flora Bervoix, a París
La festa a casa de Flora està tenint lloc. Tant ella com el Doctor Grenvil estan sorpresos perquè Violetta i Alfredo s’han separat. Un grup de convidades, disfressades de gitanes, fan broma tot dient la bonaventura (Noi siamo zingarelle). Gastone i uns quants convidats irrompeixen en escena vestits de toreros (Di Madride noi siam mattadori) i entreten la concurrença amb una història d’amor d’un matador biscaí. Els convidats passen a les taules de joc.
Arriba Alfredo i tot seguit ho fa Violetta, del braç del Baró Douphol. Alfredo guanya diversos cops en el joc. El Baró, furiós per l’actitud del jove, el desafia a una partida. Alfredo continua afortunat en el joc. El sopar és anunciat.
Violetta i Alfredo es reuneixen i ella li suplica que se’n vagi de seguida. Té por d’una baralla amb el Baró. Ell, però, li diu que no té por. Finalment accepta marxar si ella també ve, però això és impossible degut a la promesa que ella ha fet. Violetta menteix i li diu que estima el Baró. Alfredo, boig de ràbia, crida tothom. Davant dels convidats diu que Violetta s’ha gastat el seu patrimoni per mantenir-lo a ell i que ha arribat el moment de pagar-li els deutes. Agafa un feix de bitllets i els llença damunt Violetta, la qual es desmaia. Tots els convidats retreuen Alfredo la seva actitud i arriba també el seu pare, el qual menysprea el comportament del fill (Di sprezzo degno se stesso rende). Calmat, Alfredo és ple de remordiments. Violetta, amorosament, li diu que no pot comprendre com l’arriba a estimar i el que ha fet per ell (Alfredo, Alfredo, di questo core). El Baró aprofita per desafiar-lo a un duel.
ACTE III
El dormitori de Violetta
Violetta jeu al llit. S’està morint consumida per la seva malaltia. Arriba el Doctor Grenvil, que intenta recomfortar-la dient-li que la seva convalescència és a prop, però quan marxa li diu a Annina que només li queden unes hores de vida. És Carnaval i Violetta decideix donar als pobres els pocs diners que li queden. Un cop sola, treu una carta de Giorgio Germont que llegeix en veu alta. Li explica en ella que Alfredo va ferir el Baró en el duel i que finalment el seu estimat, que és a l’estranger, ha estat informat del seu sacrifici. Tots dos, pare i fill, vindran per demanar el seu perdó. Violetta diu que és massa tard i tot seguit diu adéu als somnis del passat (Addio del passato).
En el carrer se sent una alegre comparsa de Carnaval (Largo al quadrupede). Alfredo entra d’una revolada a la cambra. Abraça Violetta amb passió i li demana perdó. Violetta, oblidant per un moment la gravetat de la seva condició, fa plans amb Alfredo per deixar París i començar una nova vida (Parigi, o cara, noi lasceremo). Violetta vol anar a l’esgésia a donar gràcies pel retorn d’Alfredo, però en aquell moment cau exhausta per l’esforç. La pobra dona explota tot protestant pel seu destí (Ah, gran Dio! Morir sì giovine). Alfredo plora amb ella.
Annina torna amb el Doctor i també arriba Germont. Aquest, ple de remordiments, abraça Violetta. Conscient que el seu final s’apropa, Violetta dóna a Alfredo un retrat seu en miniatura. Aquest objecte, diu, li recordarà sempre aquella que tant el va estimar. De sobte, Violetta diu que ja no sent dolor i que la força retorna al seu cos. Només és un moment de revifada ja que, tot seguit, es desploma i mor.
|
