NORMA, LA DIVA DEL BEL CANTO

Casta Diva che inargenti / queste sacre antiche piante, / a noi volge il bel sembiante / senza nube e senza vel... Així comença la celebèrrima ària Casta Diva, de l’òpera Norma, lletra de Felice Romani i música de Vincenzo Bellini. Es tracta d’una invocació a la deessa de la lluna (la casta deessa) a càrrec de la gran sacerdotessa Norma quan és a punt de tallar el vesc sagrat sobre el roure consagrat al déu Irminsul. Tot aquest ritual ens porta molts segles enrera, cap a l’època en que la Gàl.lia, l’actual França, començava a ser dominada per la totpoderosa Roma.

Però qui és Norma? Expliquem-ho. Recordarem, per començar, que els pobles cèltics s’escampaven, en temps immemorials, per bona part del territori europeu: les actuals Gran Bretanya, Irlanda i França, així com també el nord de la Península Ibèrica. La casta sacerdotal d’aquests pobles la constituïen uns éssers misteriosos anomenats druides. Els druides eren els responsables de transmetre les tradicions, sempre de forma oral, de l’organització del culte, els sacrificis i oracles, així com dels temes judicials. Es diu també que practicaven sacrificis humans o almenys és el que van fer córrer els romans, amb Juli César al capdavant. Si és veritat o era pura propaganda anti-gal.la no ho sabem ja que se’n coneix molt poc d’aquests foscos personatges. Totes les fonts existents són alienes a la seva pròpia cultura. Tampoc se sap si les dones participaven de la qualitat de druïdesses. Un altre misteri. Però... arriba Norma.

Norma és l’obra mestra de Vincenzo Bellini, compositor de carrera i vida molt curtes. El llibret de Felice Romani es basa en una tragèdia francesa: Norma, ou l’infanticide, d’Alexandre Soumet. La protagonista és la suma sacerdotessa druida de la seva tribu, originària de la Gàl.lia. Ella, pel que veiem, dirigeix la vida de la comunitat, com a intermediària i intèrpret de la voluntat dels déus. Així, per exemple, no hi haurà guerra amb els romans fins que ella ho digui. Entre altres coses, se suposa que ha de ser casta, com la deessa a la qual invoca. Però la carn és feble, oi? i Norma ha sucumbit a les temptacions, ni més ni menys que amb el cap dels seus enemics, el procònsul romà Pollione. I han tingut dos fills en comú, que viuen amagats al bosc. Un bon plantejament per a un bon drama: com tants homes, Pollione oblida la fidelitat i es fixa en una novícia joveneta, Adalgisa, la qual desconeix l’embolic del romà amb Norma. Quan aquesta ho sap, jura venjança. Primer, com Medea, vol matar els seus fills (en el drama original, ho fa), però, primer de tot, és mare i els deixa viure. La consumació de la seva venjança va més enllà: tant ella, com a transgressora, com Pollione, com a suprem enemic, aniran finalment a la foguera.

I musicalment parlant, hem de dir que el paper de Norma és considerat com un dels més difícils de tot el repertori per a soprano, tot exigint un gran control de rang, flexibilitat i dinàmica, tot això enmig d’un ampli ventall d’emocions humanes diverses. La gran soprano alemanya Lilli Lehman (1848-1929) va arribar a dir que s’estimava més cantar en una tarda les tres Brünnhildes de Wagner que una sola Norma, tal és el grau d’exigència de l’heroïna belliniana. Jo no puc afirmar-ho ni desmentir-ho, però ho deixo al criteri del públic. El que sí que puc dir és que el paper de Norma em provoca un devessall d’emocions, embolcallades en les més delicioses melodies del repertori.

JORDI TORRENTS