UNA DONA AMB EMPENTA

Si fem una repassada per l’ampli repertori operístic hi trobarem tota mena d’heroïnes. Les més fàcilment identificables per part del gran públic són, no ho dubto, les del romanticisme, dones atrapades en ambients hostils que les superen i les porten a la tragèdia, havent de pagar en moltes ocasions un preu molt alt, fins i tot el de les seves pròpies vides. I algunes d’elles arriben al suprem sacrifici de morir voluntàriament per la felicitat de l’home que estimen que, en general, no s’ho mereix. És el cas, per exemple, de Gilda (Rigoletto) i el de Liù (Turandot). Ofereixen la vida per homes que no les estimen.

D’altra banda, hi ha tota una nissaga de dones que són d’una altra mena, dones fortes i astutes que, sense gaire contemplacions, són capaces de manipular i governar homes que es creuen poderosos pel simple fet d’haver nascut mascles. Aquesta gloriosa categoria de fèmines, inaugurada amb la Serpetta, de La serva padrona de Pergolesi, solen ser protagonistes d’òperes còmiques. Arguments no tan transcendents com els dels drames que pretenen presentar-nos elevats i exquisits sentiments. Aquí, en canvi, entrem en la més prosaica (dieu-li vulgar, si voleu) de les quotidianitats. Noms gloriosos d’aquesta estirp, en podem anomenar uns quants: Susanna (Le nozze di Figaro), Rosina (Il barbiere di Siviglia), Alice Ford i les seves comares (Falstaff), Donna Fiorilla (Il turco in Italia) i d’altres. Però, en el meu entendre, la reina d’aquesta llarga llista de dones amb empenta, d’aquestes furbe, com se les anomena en italià, no és altra que la gran Isabella, L’italiana in Algeri.

Isabella és prou valenta i decidida com per fer-se a la mar a la recerca del seu estimat Lindoro, perdut fa temps en un naufragi i que ara és un esclau del bei d’Alger. Ella, al seu torn, acaba naufragant també a Alger on, casualitats del destí, troba Lindoro i Mustafà, el bei, s’enamora bojament d’ella. Aquest Mustafà, il flagel delle donne (el flagell de les dones), és el típic mascle alfa, acostumat a que tothom tremoli davant d’ell i que les dones el serveixin. Isabella, ben al contrari, se’l pren a broma, el fa menjar a la seva mà i organitza ella sola un pla d’evasió per a tots els italians presoners a la cort algeriana. Bravo Isabella!

No endebades, Haly, un personatge secundari de l’òpera, el capità dels corsaris d’Alger, canta la seva arieta: Le femmine d’Italia / Son disinvolte e scaltre / E sanno più dell’altre / L’arte di farsi amar. / Nella galanteria / L’ingegno han raffinato, / E suol restar gabbato / Chi le vorrà gabbar. (Les dones d’Itàlia / Són desimboltes i astutes / I coneixen millor que les altres / L’art de fer-se estimar. / En la galanteria / Han refinat l’enginy, / I sol resultar enganyat / Aquell que pretén enganyar-les).

L’italiana in Algeri, òpera bufa en dos actes, amb llibret d’Angelo Anelli i música de Gioacchino Rossini, es va estrenar en el Teatro San Benedetto de Venècia el 22 de maig de 1813 (el mateix dia en que Richard Wagner naixia a Leipzig). Rossini era aleshores molt jove, només tenia 21 anys. L’òpera va conèixer un bon èxit i podem dir que és l’obra que afermaria l’estil únic i inimitable del seu compositor, amb un savi tractament de les veus, precioses melodies i una intuïció teatral superlativa.

Ja ben entrat el segle XXI encara, per desgràcia, llegim gairebé cada dia en els diaris horribles notícies sobre dones que perden la vida a mans de les seves parelles a causa de l’anomenada ‘violència de gènere’ (en la meva opinió, un pur eufemisme). Molts homes encara tenen el cervell aturat a l’època d’Atapuerca i no conceben que la dona sigui un ésser en peu d’igualtat amb ells. També, en certes cultures foranies veiem com la dona continua sent l’objecte d’un procés de cosificació i fins i tot anul·lació. Per això mateix, estimats lectors, donem la benvinguda a Isabella i tota la colla i cridem ben alt ‘visca les dones!!!’, d’Itàlia i de tot arreu.

                                                                                                JORDI TORRENTS