LA FORÇA BRUTA DEL MASCLE
Ja fa massa anys que, per desgràcia, ens estem acostumant a llegir en els diaris o veure a les televisions notícies sobre l’anomenada ‘violència de gènere’. O millor, diem-ho sense l’eufemisme (com els odio!), violència contra les dones per part dels homes, sovint amb resultat de mort. Sembla mentida que, ja ben entrat el segle XXI, encara hi hagi homes que tinguin un concepte patrimonial de les seves parelles i es creguin amb el dret de maltractar-les o matar-les si així ho consideren. Homes que no poden suportar que els puguin abandonar i l’orgull de mascle dels quals queda absolutament ferit per aquest fet. I això serà així mentre no quedi ben clar per a tothom que els homes i les dones som iguals, tenim els mateixos drets i les mateixes obligacions. L’un no es pot imposar sobre l’altre. Parlo de la nostra societat. N’hi ha d’altres on és pitjor i encara queda moltíssima feina per fer per arribar a imposar aquesta idea.
I us preguntareu què hi té a veure tot aquest paràgraf quan aquí del que parlem és d’òpera. Doncs molt. L’òpera és teatre i molt sovint el teatre acaba mostrant-nos la vida real, sigui de manera directa o transformada. I d’homes que han matat les seves dones ja sigui per gelosia, per orgull de mascle o pel seu interès, n’hi ha hagut molts al llarg de la història. I això ha quedat ben retratat dins del repertori operístic. Aquí estem parlant a propòsit d’Otello, però al mateix temps penso també en Francesca da Rimini, Parisina d’Este, Pia de’ Tolomei, Anna Bolena, Beatrice di Tenda i tantes altres que sucumbeixen a mans de marits poc escrupolosos o cecs de gelosia.
Otello és això: un home poderós mata la seva esposa innocent i fidel per unes irrefrenables sospites que li han estat ficades en el seu cervell òbviament feble, malgrat el seu poder, per un tercer malintencionat. Ara bé, per molt que ens repugni el fet, quin monument artístic és Otello, ja sigui el de Shakespeare o el de Verdi! En el meu parer, la de Shakespeare és una de les obres teatrals més perfectes i fascinants que existeixen.
La Tragèdia d’Otello, el moro de Venècia és una obra escrita cap el 1603. La primera representació de la qual se’n té notícia va ser el 1r de novembre de 1604 al palau londinenc de Whitehall. La inspiració per a l’obra, Shakespeare la va treure d’una història breu titulada Un capitano moro, del novel·lista italià del segle XVI Giovanni Battista Giraldi, dit “Cinzio”. Aquest conte es diu que pot estar basat en un esdeveniment real que havia tingut lloc a Venècia el 1508. La conclusió del conte és que les dones europees fan malament de casar-se amb homes temperamentals d’orígens forans. Sigui com sigui, Shakespeare va seguir força fidelment el conte, encara que en alguns altres aspectes en va divergir, però va crear, sense cap mena de dubtes, una de les obres mestres del teatre universal, on es barregen el racisme, l’amor, la traïció i la gelosia.
Després d’estrenar Aida el 1871, Verdi va decidir que havia arribat el moment de posar punt i final a la seva carrera com a compositor d’òpera. Tenia 58 anys, era un home ric, famós a tot Europa, popular, respectat i reverenciat com a rei dels escenaris. Giulio Ricordi, el seu editor, pensava que Verdi estava malbaratant el seu talent en haver-se retirat. No només ho pensava des del punt de vista artístic, sinó també patia pels seus interessos comercials, així que va muntar una mena de conspiració, ajudat pel director d’orquestra Franco Faccio, per fer sortir a Verdi del seu retir. I heus aquí que el van atraure emprant la figura de Shakespeare, les obres del qual Verdi sempre havia admirat i havia desitjat portar a escena. Només ho havia aconseguit en una ocasió, amb Macbeth, però el seu anhelat projecte de Rei Lear no havia arribat mai a prendre forma. Ricordi i Faccio van implicar en la conspiració el compositor i llibretista Arrigo Boito. Verdi, al principi, era escèptic, però després de treballar amb Boito en una revisió del Simon Boccanegra, estrenada el 1881, va quedar convençut i varen començar a treballar en la producció d’una nova òpera sobre Otello.
Poc a poc es va anar estenent per Europa el rumor que Verdi estava treballant en un nou projecte i tothom, directors, cantants, gerents de teatres… es varen mobilitzar per tenir l’oportunitat de participar en l’estrena. Però el teatre ja havia estat triat, la Scala, i també el director, Franco Faccio. També ho havien estat els cantants, de primera línia: el tenor dramàtic Francesco Tamagno, com Otello, i el gran baríton francès Victor Maurel, com el pèrfid Jago. Per a protagonista femenina, Desdemona, va ser seleccionada la soprano Romilda Pantaleoni.
Els preparatius per a l’estrena es van portar en el més absolut dels secrets i Verdi es reservava el dret de cancel·lar-la fins al darrer minut. La première finalment va tenir lloc el 5 de febrer de 1887. Havien passat més de 15 anys des de la darrera estrena de Verdi, el qual tenia ja 73 anys. L’èxit va ser espectacular i al final el teló es va haver d’aixecar 20 vegades per saludar. Verdi demostrava un cop més quin gran mestre era. Tot i ser un ancià, amb Otello va fer un veritable pas endavant ja que va poder abandonar definitivament l’estructura de números tancats i diferenciats, dotant l’obra d’un sentit d’unitat i continuïtat. I vocalment es tracta d’una de les òperes més exigents de Verdi i ho és per a tots tres protagonistes.
Ja veieu, estimat públic, com amb Otello ho tenim tot: música i cant excelsos i teatre del millor que hi pugui haver. Amb aquesta producció, els Amics de l’Òpera de Sabadell fan un nou pas agosarat en la línia d’excel·lència que els caracteritza. Segur que en gaudireu d’allò més. Enhorabona!
JORDI TORRENTS
|
