COSÌ FAN TUTTE

L’escena té lloc a Nàpols, cap a l’any 1790

ACTE PRIMER

En un cafè de la ciutat de Nàpols tres amics discuteixen sobre la fidelitat (La mia Dorabella). Don Alfonso, un vell filòsof, afirma que aquesta no és qualitat que pertanyi a les dones. Guglielmo i Ferrando, joves oficials de l’exèrcit reial, el contradiuen indignats. Fiordiligi i Dorabella, les seves respectives promeses, són veritables models de fidelitat (È la fede delle femmine). Don Alfonso proposa una juguesca: cent monedes d’or que, abans que no passi un dia, aquestes dones els seran infidels. Els militars ho accepten de seguida i, de tan segurs com estan de guanyar, ja pensen en com gastaran els diners (Una bella serenata).

Les germanes Fiordiligi i Dorabella, acabades de llevar, contemplen els retrats dels seus enamorats (Ah, guarda, sorella). Les seves divagacions són interrompudes per Don Alfonso que arriba amb cara de funeral (Vorrei dir, e cor non ho).

Les noies s’espanten: es pensen que els promesos han mort. Don Alfonso les treu de l’error: han de partir cap el camp de batalla immediatament. Estan tan enfonsats, que no gosen ni acomiadar-se. No obstant això, entren i tot seguit té lloc una tendra escena de comiat (Sento, o Dio, che questo piede), en què les dues dones són les més desesperades. Guglielmo i Ferrando, més serens, prometen retornar (Al fato dan legge).

Lluny, se sent una marxa militar (Bella vita militar) que recorda als oficials la seva obligació. Una barca ve a buscar-los per portar-los al vaixell. Fiordiligi i Dorabella es resisteixen a deixar-los marxar (Di scrivermi ogni giorno). El veterà filòsof fa costat a les noies i tots tres manifesten el desig que tot vagi a favor dels dos soldats (Soave sia il vento).

La cambrera Despina serveix la xocolata per a l’esmorzar de les senyores, mentre maleeix la vida de minyona (Che vita maledetta). Arriben Fiordiligi i Dorabella, desesperades, demanant la mort. Despina no entén res i en pregunta la raó. No rep contesta. Dorabella sembla tornar-se boja (Smanie implacable).

Quan finalment sap el què passa, Despina s’ho agafa de broma. Molt més realista que les senyores, els dóna un bon consell: mentre ells no hi siguin, busqueu altres homes i divertiu-vos. Al capdavall, cap home val un duro (In uomini, in soldati). Fiordiligi i Dorabella no són, però, de la mateixa opinió.

La comèdia continua. Don Alfonso demana la col·laboració de Despina. Aquesta ha d’afavorir les intencions de dos joves que han vingut de molt lluny per seduir les mestresses. La cambrera ho accepta, a canvi de diners. Els dos homes són introduïts a la casa.

Aquests no són altres que Guglielmo i Ferrando, disfressats de cavallers albanesos. Saluden Despina (Alla bella Despinetta) i aquesta es queda astorada veient el seu aspecte, però no els reconeix. Les senyores de la casa continuen trastocades i escridassen Despina perquè ha deixat entrar gent estranya. Els dos homes han de ser immediatament expulsats.

Don Alfonso entra i pregunta la causa del xivarri. Les noies estan esgarrifades per la presència d’homes i més tenint en compte la situació en que es troben. Tampoc elles n’han descobert la identitat. Don Alfonso fingeix que es tracta d’uns grans amics seus i, per tant, també ho poden ser d’elles. Fiordiligi demana, però, perquè han vingut i els albanesos diuen que ho han fet atrets per la fama de la seva bellesa. Fiordiligi els fa fora tot manifestant que mai, sota cap concepte, trairan la fidelitat que deuen als seus promesos (Temerari! Sortite... Come scoglio).

Veient-les tan irades, Guglielmo intenta exposar les virtuts pròpies i del seu amic, a fi d’endolcir-les (Non siatre ritros. Les noies, però, se’n van molt enfadades. Aleshores, els dos militars ja es veuen guanyadors de l'aposta (E voi ridete?). Don Alfonso els recorda que la comèdia ha de durar tot un dia i que, ni molt menys poden donar l’aposta per guanyada. Malgrat tot, els dos joves, tal com Ferrando diu (Un’ aura amorosa), són plens d’esperança.

Fiordiligi i Dorabella s’abandonen a tristos pensaments (Ah, che tutto in un momento). De sobte apareixen els albanesos, com enfollits (Si mora, sì, si mora). Ja que no els volen, més val morir. Per aconseguir-ho, cada un s’empassa un petit flascó de verí (fals, no cal dir-ho). Les germanes, esfereïdes, demanen socors (Gente, accorrete, gente!). Cal anar a cercar un metge. Al cap de pocs minuts n’arriba un: és Despina disfressada (Eccovi il medico). Amb instruments magnètics i molta xerrameca ridícula, aconsegueix que els pretendents tornin a la vida (Dove son? Che loco è questo?). Aprofiten per abraçar les noies i besar-ne les mans. El metge diu que no cal patir, que encara estan sota els efectes de l’arsènic. Malgrat tot, els dos joves es tornen cada cop més insistents fins que, finalment, demanen obertament un petó de les noies (Dammi un bacio, o mio tesoro). Fiordiligi i Dorabella reaccionen com dues fúries i amenacen els albanesos. Don Alfonso i Despina fan costat a aquests i, morts de riure, n’estan segurs que, al final, les virtuoses cauran. Guglielmo i Ferrando, finalment, estan contents, ja que les veuen fidels.

Però... i si tanta fúria i tan de foc es convertissin en amor?.

ACTE SEGON

Despina intenta convèncer les seves senyores (Una donna a quindici anni): no s’han de plànyer, han de dominar la situació i aprofitar la presència dels pretendents d’Albània. Les dues germanes ja no ho tenen tan clar. Dorabella sobretot, que té el cap ple de pardals, sembla disposada a seguir els consells de la cambrera i, decidint passar-s’ho bé, tria un dels dos (Prenderò quel brunettino).

Els dos pretendents, dalt d’una barca, han organitzat una serenata (Secondate, aurette amiche). Don Alfonso i Despina els uneixen, tot intercanviant les parelles (La mano a me date). D’això es tracta, precisament.

Guglielmo i Dorabella queden sols. Aquesta acaba cedint a les intenses pressions del pretendent el qual, en prova d’amor, li dóna una joia en forma de cor, a canvi del medalló que conté el retrat de Ferrando (Il core vi dono). Ja n’ha caigut una.

Les coses entre Fiordiligi i Ferrando, però, no van tan bé. Per molt que ell ho intenta, ella el rebutja i discuteixen. Finalment, decideix renunciar-hi (Ah, lo veggio, quell’ anima bella).

Quan Fiordiligi queda sola pot parlar amb tota llibertat: per bé que ho ha estat amagant, està encesa de passió per l’albanès i, plena de remordiments, demana perdó al seu Guglielmo (Ei parte... Per pietà, ben mio, perdona).

Els dos amics es troben. Ferrando, molt content, diu que ja ha guanyat. El seu company, però, li comunica com li ha anat amb Dorabella i Ferrando es desespera. Guglielmo aprofita l’ocasió per carregar contra les dones en general (Donne mie, la fate a tanti).  Ferrando es lamenta i demana venjança mentre el seu amic reclama a Don Alfonso la seva part de l’aposta. Aquest li demana paciència, ja que encara no s’ha acabat el temps.

Despina aplaudeix l’actitud de Dorabella. Fiordiligi, encara no decidida a donar el pas, està de mal humor i les escridassa. La seva germana, per la seva banda, ha acceptat la situació despreocupadament i canta l’amor i els seus capricis (È amore un ladroncello).

Fiordiligi, pren una heroica decisió: es disfressarà amb un uniforme de Guglielmo i l’anirà a trobar al camp de batalla. Abans, però, Ferrando fa un darrer intent (Fra gli amplessi) i triomfa plenament. Fiordiligi s’esfondra i es lliura totalment a ell. Guglielmo ho ha vist i ara li toca a ell desesperar-se.

Don Alfonso és  el guanyador de l’aposta i proposa que es casin amb les infidels. Ells no ho volen, però el vell filòsof teu importància al tema: cal prendre-s’ho bé, ja que el que ha passat es propi de la mateixa naturalesa. Sempre és igual: COSÌ FAN TUTTE (totes fan el mateix).

Despina i els altres servidors de la casa estan acabant els preparatius per a la festa nupcial  (Fate presto, o cari amici), sota la supervisió de Don Alfonso.

Arriben els nuvis, saludats amb desigs de fertilitat (Benedetti i doppi coniugi), i brinden. Guglielmo, però, està enfonsat en els més negres pensaments.

Arriba el notari. És Despina, novament disfressada, Augurandovi ogni bene. Llegeix el contracte nupcial, que és firmat només per les dones. Abans que ells puguin fer-ho, se senten tambors i una marxa militar en la llunyania (Bella vita militar). Don Alfonso mira per la finestra i, horroritzat, diu que Guglielmo i Ferrando acaben de tornar. Tothom perd els nervis i els albanesos s’amaguen.

Tornen els dos oficials. Hi ha hagut contraordre i per això tornen tan aviat (Sani e salvi, agli amplessi amorosi). Les dues noies intenten dissimular com poden el seu torbament. Guglielmo i Ferrando descobreixen Despina, amagada. Diu que torna d’un ball de màscares, vestida de notari. Fiordiligi i Dorabella no entenen absolutament res.

Don Alfonso deixa caure el contracte, que és recollit per Ferrando (Ma che carte sono queste?). Quan els dos militars veuen de que es tracta la seva fúria no coneix límits. Les dues noies, mortes de por, fan caure tota la culpa sobre elles i demanen la mort. De passada, acusen Don Alfonso i Despina d’haver-les empès cap a aquesta situació.

Don Alfonso ho admet i els dirigeix cap on, suposadament, són amagats els albanesos. Guglielmo i Ferrando entren i en un tres i no res reapareixen mig disfressats (A voi s’inchina). Aleshores les dones se n’adonen de la veritat: han estat cruelment enganyades.

El vell cínic assumeix la seva responsabilitat i proposa la solució al conflicte: que tothom recuperi la seva parella i aquí no ha passat res (V’ingannai, ma fu l’inganno). Ell ja ha rigut prou i ara és el torn dels altres.

La conclusió final, que tots acaben cantant (Fortunato l’uom che prende), és que més val fer bona cara al mal temps i deixar-nos guiar pel seny. Només així podrem riure i viure en pau enmig de les tempestes de la vida.