DON CARLO: UN CÚMUL DE FALSEDATS

Jordi Torrents

L’òpera Don Carlo, que els Amics de l’Òpera de Sabadell presenten aquest mes de febrer de 2018, fou composta per Verdi per encàrrec de l’Òpera de París, amb motiu de l’Exposició Universal de 1867, amb el títol original de Don Carlos, en llengua francesa, i amb l’estructura exigida pel que s’anomenava la grand-opéra, que tant agradava al públic francès i el representant més genuí de la qual fou Meyerbeer, alemany i no pas francès. Cinc actes, argument pseudo-històric, escenes de masses, ballets, cors... tots aquests eren els elements que l’Òpera de París exigia a tots els compositors que hi havien d’estrenar alguna òpera. I Verdi no fou una excepció. El seu Don Carlos es va estrenar l’11 de març de 1867,  a l’aleshores seu de l’Òpera parisenca, la Salle Le Peletier, pel nom del carrer on es trobava, que seria destruïda por un incendi l’any 1873. La cèlebre Òpera Garnier, que encara podem admirar avui en dia, es va inaugurar el 1875.

Ben aviat l’òpera fou traduïda a l’italià com a Don Carlo i la primera representació d’aquesta versió tingué lloc al Covent Garden de Londres, el juny de 1867, i no seria fins l’octubre del mateix any que es veuria per primer cop a Itàlia, en el Teatro Comunale de Bologna. Anys a venir s’estrenaria una revisió que va comportar la supressió del primer acte. Aquesta versió en quatre actes, estrenada a La Scala el 10 de gener de 1884, és actualment la més coneguda i representada i és la que es veurà en el Circuit Òpera a Catalunya.

El llibret d’aquesta òpera té la seva font literària en una obra del famós dramaturg alemany Friedrich von Schiller, un dels iniciadors del romanticisme, Don Carlos, infant d’Espanya. D’aquí en resulta que tot el que veiem en aquesta magnífica òpera no és més que un cúmul de falsedats històriques, molt lluny de la realitat. Això ho podem veure analitzant un per un els quatre personatges històrics protagonistes del drama. El cinquè, Rodrigo marquès de Posa, és fictici.

Don Carlos de Austria, Príncep d’Astúries (1545-1568) és presentat per Schiller i Verdi com un veritable heroi altruista, preocupat per la situació de Flandes, aleshores sota el jou espanyol i gens afalagadora. El príncep, esperonat pel seu amic Rodrigo, pretén fer-se amb el poder en aquella regió per tal de governar de manera justa. Bé, tot molt idealista, molt fogós i molt romàntic, però el veritable Don Carlos era tot el contrari d’això. Fill primogènit de Felip II d’Espanya i la seva primera esposa, i cosina germana, Maria Manuela de Portugal, ja d’entrada el seu naixement va costar la vida de la seva mare. Don Carlos era un ser amb mala salut i deforme de cos, de caràcter cruel i excèntric, la seva vida adulta fou un constant enfrontament amb el seu pare, que el tenia en poca consideració. És cert que, entre altres coses, va concebre l’idea d’escapar a Flandes. Al final, el pare va fer tancar el fill en les seves estances, on acabaria morint, probablement pels seus propis excessos (una vaga de fam, per exemple), als 23 anys.

Elisabet de Valois (1546-1568) fou la tercera esposa de Felip II i la filla gran del rei Enric II de França i la seva esposa, la famosa Caterina de’ Medici. Destinada en un principi a casar-se amb el Príncep d’Astúries, finalment es va casar amb el pare. Raons d’estat. I encara que el marit li portava 19 anys, sembla que va ser un matrimoni força feliç. La reina va parir dues filles i va morir molt jove, amb 22 anys, el 3 d’octubre de 1568 en avortar-ne una tercera, menys de tres mesos després de la mort de Don Carlos. Elisabet és l’heroïna romàntica de l’òpera, on la veiem com a veritable i digna reina, refusant l’amor del seu fillastre, encara que de veritat l’estima. Una altra falsedat històrica.

Ana de Mendoza y de la Cerda, Princesa d’Eboli (1540-1592), fou una noble espanyola casada amb Ruy Gómez de Silva (el mateix nom que el dolent d’Ernani), portuguès i ministre del rei. Dona de gran bellesa i molt intel·ligent, sembla que, en un moment o altre, fou amant de Felip II. Es va barrejar en greus intrigues de la cort i va caure en desgràcia, sent exiliada i empresonada per ordre del rei el 1579. A l’òpera la veiem també com una intrigant i molt enamorada del príncep i és la reina Elisabet qui la fa fora de la cort. Fals també, ja que quan la Princesa d’Eboli fou expulsada de la cort, Elisabet de Valois ja portava uns anys morta.

Felip II, Rei d’Espanya (1527-1598), és un dels monarques més famosos de la història espanyola, que va presidir el moment àlgid del poder imperial del país, primera potència mundial en aquells temps. El seu regnat, però, està també marcat negativament per l’anomenada ‘llegenda negra’, a la qual hi van contribuir, entre d’altres coses, el cas del príncep Don Carlos i la seva mort una mica en estranyes circumstàncies, així com la presència asfixiant de la Inquisició en la societat espanyola, fet que suposava un clar fre al seu desenvolupament. A l’òpera és retratat d’una manera ambigua: obedient a la Inquisició, també desconfia d’ella i prevé Rodrigo del Gran Inquisidor. Davant el seu fill està dividit: per un cantó, el pare, per un altra, la raó d’estat. I a Elisabet l’estima i lamenta que ella no senti el mateix en una de les àries més monumentals i colpidores que va produir Verdi, “Ella giammai m’amò”.

En definitiva, Don Carlo, inclús en la versió en quatre actes, és una òpera que ho té tot: personatges magistralment dibuixats i caracteritzats, àries esplèndides, grans cors, música inspiradíssima i un dramatisme intens que no deixa ningú indiferent. Anem, doncs, a gaudir d’aquest príncep Don Carlo, encara que sigui damunt una pila de mentides.