L’acció a París i rodalies, cap a l’any 1850.

ACTE I

Saló a casa de Violetta

Violetta Válery, bella, culta i rica cortesana parisenca, fa una gran festa a la seva mansió (Dell’invito). Tots els seus nombrosos admiradors hi són presents. Gastone, un d’ells, li presenta el jove Alfredo Germont, que li declara el seu amor, alimentat des de ja fa un cert temps. Violetta s’ho pren com un compliment. La festa continua i Alfredo és l’encarregat de fer el brindis, (Libiamo). De sobte, l’amfitriona es troba malament i Alfredo l’ajuda. Mentre es recupera, el jove li explica com es va enamorar d’ella (Un di felice). Violetta sent com neix el seu interès per aquest admirador i li dóna una flor, tot demanant-li que li torni quan s’hagi marcit, és a dir, l’endemà mateix. Alfredo, boig de content (Io son felice), s’acomiada de Violetta. Els convidats se’n van (Si ridesta in cel). S’està fent de dia. Violetta, ja sola, pensa en les paraules d’Alfredo i creu que potser és l’amor que arriba, Aviat, però, refusa aquest pensament: per a ella només existeix el plaer (È strano!. Ah, fors’è lui. Sempre libera). Mentrestant, des del carrer se sent com Alfredo insisteix en el seu amor.

ACTE II

Quadre primer

Casa de camp als afores de París

Violetta i Alfredo ja fa tres mesos que viuen junts al camp. Arriba Alfredo i parla de la felicitat que li proporciona l’amor de Violetta (Lunge da lei. De’miei bollenti spiriti). De sobte arriba Annina, la criada, que torna de París, on ha anat per vendre els últims véns de la seva senyora, per aconseguir així diners que els permetin seguir mantenint el seu nivell de vida. Alfredo, avergonyit, decideix anar ell mateix a abtenir fons (Oh mio rimorso!). Entra Violetta. Ha rebut una invitació per anar a la festa de la seva amiga Flora Bervoix, però ara ja no fa aquesta vida i decideix que no hi anirà. Es presenta un cavaller: és Gregori Germont, el pare d’Alfredo, que vol entrevistar-se amb Violetta. La seva intenció és convèncer-la de separar-se del seu fill, ja que la situació escandalosa de la parella provoca problemes en la seva burgesa família (Pura siccome un angelo). Violetta, en un principi, s’hi oposa, però al llarg de l’extens diàleg, reflexiona i veu que ha de sacrificar-se (Non sapete qual affetto. Un di, quando le veveri. Dite alla giovine. Morrò, morrò). Germont se’n va, agraït per l’actitud de Violetta, i ella es disposa a escriure una carta pel seu estimat, que arriba i vol saber de què es tracta. Violetta, però, li ho amaga. Alfredo li expressa el temor que son pare voldrà separar-los i Violetta, aleshores, li prega que li juri que sempre l’estimarà Amami, Alfredo. Violetta surt i poc després Alfredo rep la carta on li diu que han de separar-se perquè vol tornar a la seva antiga vida. Alfredo es desespera. El seu pare arriba i intenta consolar-lo (Di Provenza). El jove enamorat descobreix la invitació de Flora i decideix anar a la festa, on podrà venjar-se de Violetta.

Quadre segon

Saló a casa de Flora Bervoix

La festa es troba en el seu apogeu (Noi siamo zingarelle. Di Madride noi siamo matadori). Els comentaris dels convidats es centren en Violetta, que ha deixat Alfredo i ha tornat amb el baró Douphol. Alfredo arriba i es dirigeix a la taula de joc. Tot seguit entren Violetta i el baró que, davant les provocacions d’Alfredo, decideix d’enfrontar-s’hi en el joc. Tots els convidats estan sopant. Alfredo i Violetta, però, apareixen en escena discutint (Mi chiamaste?. Che bramante?). Violetta vol fer veure que està enamorada del baró i demana Alfredo que se’n vagi. Aquest convoca tots els convidats (Or tutti a me) i, davant de tothom, insulta Violetta i li llança a la cara un feix de diners, com a pagament del que ella ha gastat per ell. Els convidats estan horroritzats i menyspreen Alfredo. També ho fa Giorgio Germont, que arriba i fa veure al seu fill la mesquinesa de la seva acció. El baró desafia Alfredo a un duel i Violetta cau desmaiada (Ogni suo acver).

ACTE III

Dormitori de Violetta

Violetta agonitza. Arriba el doctor Grenvil a visitar-la i diu a Annina que només li resten unes poques hores de vida. Violetta rellegeix la carta que ha rebut de Germont pare. Aquest li diu que en el duel el baró va ser ferit i que Alfredo, que ja sap tota la veritat, és a l’estranger però que és a punt de tornar. Violetta reflexiona i, veient que ja no li queda res, pensa que és massa tard (Tenesta la promesa. Addio del passato). És carnaval i se sent l’alegria de la gent al carrer (Largo al quadrupede). De sobte, arriba Alfredo, i davant l’alegria immensa de Violetta, fan plans per al futur (Oh, mia Violetta. Parigi, o cara). Aquesta, però, està tan dèbil que no pot ni aixecar-se (Ah! Gran Dio! Morir si giovane). Arriba Giorgio disposat a demanar perdó. Mentrestant, Violetta s’acomiada d’Alfredo, donant-li un retrat seu en miniatura i desitjant-li que trobi una dona digne d’ell (Prendi, quest’è l’immagine). De sobte, Violetta deixa de sofrir i se sent reviure (Cessarono li spasimi). Al cap d’un instant, cau morta.