Autoritarisme, tensió i espectacle

Basada en l’obra teatral de Sardou, Tosca és una òpera d’estètica realista considerada per Puccini com una obra sense proporcions excessives, que no exigia superabundància de música ni esdevenia un espectacle decoratiu. El compositor es va esforçar per bastir un llenguatge original, atrevit i expressionista amb moments poètics, dissonants i altres impressionants com el Te Deum, d’ascendència meyerbeeriana i extret d’un antic llibre d’oracions. Puccini també es va documentar en l’ambientació d’escenaris reals i propers com l’església de Sant’Andrea della Valle (toc de campanes de l’època, inclòs), el palau Farnese i el Castell de Sant’Angelo, en temps de la cacera de republicans a l’època del Papa Pius VII el 1800.

En destaquen les àries convertides en hits del repertori pel seu cop d’efecte que eixampla el temps psicològic i focalitza l’atenció. Es construeixen per melodies no gaire desenvolupades, directes i que flueixen des  d’una entrada tènue cap una intensitat creixent i el registre agut. Ho prova el lament-pregària “Vissi d’arte” de Tosca: una dona, passional, gelosa, decidida i valenta que arriba al Do sobreagut a “Io quella lama” però que ens commou més per la força i el dramatisme, especialment quan no canta. El mateix límit agut el té Cavaradossi a la famosa arietta “Vittoria!” després de ser torturat. El rol requereix un tenor líric de centre i agut cabalosos, domini de la línia (“Recondita armonia” i “E lucevan le stelle”) que en retrati la calidesa, honestedat, sensualitat i el compromís amb els seus ideals polítics. Enfrontats a ells, l’autoritari, sàdic i maquiavèl·lic Scarpia necessita d’un baríton dramàtic de veu ampla, centre flexible i gran sentit del fraseig i de la dicció per exhibir el caleidoscòpic ventall de matisos i intencions. És un tirà mogut per l’ambició de poder i el desig sexual per Tosca, com a ominoses forces desencadenants de tots els esdeveniments dels protagonistes com expressa a “Gia mi dicon venal”.

Són tres rols singulars, ben definits, immersos en una acció trepidant, dramatisme creixent i tensió continuada amb tres factors preeminents. Primer: una dramatúrgia basada en l’exploració psicològica i en la música. Aquesta es basteix sobre nombrosos leitmotivs i jocs de polaritats extremes en dinàmiques, estils musicals i en la redistribució del cant entre les veus i l’orquestra. En segon lloc: l’estil conversacional i declamat (parlato i xiuxiueig, inclosos) contrastat pel lirisme expansiu en una vocalitat d’alenades bròfegues i delicades. I, per últim, el paisatge sonor creat per la reducció de la música a un teló de fons i per la intervenció de recursos acusmàtics. És a dir, amb els elements musicals fora d’escena establint una pluralitat de plans i una simultaneïtat d’espais i accions –a vegades, independents-. Aquestes controscene reforcen la percepció de realisme i melodramatitzen el temps i l’escena cercant la fascinació a partir de l’emoció i la sorpresa. En part, a això darrer es referia l’assagista Alessandro Baricco quan parlava d’espectacularització de l’espectacle en Puccini. L’acte II, el millor dels tres, n’és un paradigma.

Albert Ferrer Flamarich                 

Musicògraf, historiador de l’art, crític del Diari de Sabadell i col·laborador dels programes “Parlem d’òpera” i “L’espia de Mahler” a Ràdio Sabadell 94.6 FM.